Tornar a la nova cançó: la perifèria és el centre

Fa un any que es presentava la publicació digital ‘Cultura. Revista SGAE’ i aquests dies ha vist la llum el seu primer monogràfic. ¿Noves músiques urbanes? ¿Festivals? ¿Flamenc? Doncs no: la capçalera col·loca el focus ni més ni menys que en la nova cançó, analitzada a través de les seves figures troncals. Obre el desplegament, molt oportunament, un ampli article sobre Serrat acompanyat d’un vídeo en el qual aquest xerra a plaer amb un col·lega d’una altra generació, Roger Mas. 

Pot cridar l’atenció que la nova cançó, que a Catalunya ja tendim a veure amb distància històrica (lògic, donades les més de cinc dècades que la contemplen), hagi motivat aquesta revista a posar-la en valor en ple 2022, entenent-la com un fet cultural transcendent. L’especial, d’accés lliure, s’ofereix en versió bilingüe, català i castellà. I el missatge apunta a un realçament d’allò que, des de Madrid, es coneix de vegades com a ‘perifèries’ i que per a la publicació no ho són tant. 

A veure: un periodista gallec, Tito Lesende, dirigeix ‘Cultura. Revista SGAE’ des de la Corunya, i la direcció de redacció és a Sevilla amb Emilio R. Cascajosa. Se’ls veu entossudits que les expressions de les llengües cooficials conflueixin amb el carril central, i no com a accents exòtics ni per complir quotes. Si bé no és sobrer apuntar, com em recorden a la seu barcelonina de la SGAE, que gairebé el 25% dels socis de l’entitat és a Catalunya. Aquesta és l’empremta que desitja reforçar un president amb ànim regenerador, Antonio Onetti, elegit (per unanimitat) el 2020. La idea del monogràfic, coordinat amb cura pel barceloní Omar Jurado, va ser idea seva.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Floten qüestions antigues: no parlem només de la descentralització de les mirades, sinó que la música i la cultura en català, gallec o eusquera no incumbeixin només els pobladors de les corresponents demarcacions autonòmiques, sinó el comú dels ciutadans espanyols, assumides (amb orgull) com un capital propi. Hi contribueix aquesta publicació sobre la nova cançó, que conté un minuciós record al Ramon Muntaner trobador (previ al gestor en la SGAE), després d’un any de la seva mort sobtada.

Deixem-nos portar per aquesta conversa entre Serrat i Roger Mas, tot i que, sense perdre el bon humor, acudeixin als greuges seculars: el semioblit d’un ‘gran’ com Pi de la Serra, el cop que l’autogovern català dels 80 va infligir als cantautors, la gradual fusió del gènere a la ràdio. Material per a un altre monogràfic i per a infinits articles.