Greta Gerwig: «Hem de deixar de comportar-nos com si fóssim immortals»

En els últims sis anys vostè s’ha centrat en la direcció de pel·lícules. ¿Per què va decidir tornar a posar-se davant la càmera a bord de ‘Ruido de fondo’?

Quan Noah [Baumbach] va començar a treballar en la pel·lícula estàvem tancats al nostre apartament de Manhattan, en ple confinament. I quan em va preguntar «¿qui hauria d’encarnar Babette?» jo li vaig contestar immediatament: «Jo». En primer lloc, perquè en aquell temps estava molt espantada, temia que el món s’acabés i volia agafar-me a una última oportunitat d’actuar. Però també perquè, si dic la veritat, al principi no m’ho vaig prendre gaire seriosament. Ateses les circumstàncies, era molt poc probable que la pel·lícula acabés fent-se realitat. En tot cas, vaig sentir que tenia una idea molt clara de la personalitat i l’aspecte que havia de tenir el personatge.

¿Quina era aquesta idea?

‘Ruido de fondo’ és una comèdia negra i juga amb molts dels arquetips que van marcar les pel·lícules dels anys 80 en gèneres com el cine de catàstrofes i la ciència-ficció. I jo, en concret, vaig pensar en personatges com els que van encarnar Teri Garr a ‘Encontres a la tercera fase’ o Dee Wallace a ‘E.T. L’extraterrestre’. Mares que inspiren tranquil·litat i confiança però que, molt probablement, darrere d’aquesta façana estan en guerra amb diversos dimonis interns. La Babette també té aquesta façana però, en el seu cas, és extremadament fràgil. 

¿Trobava a faltar actuar?

Per descomptat. Tinc molt carinyo a la interpretació. Sempre he sabut que volia dedicar-me a escriure històries, però quan tens 15 o 16 anys, sols escriure porqueria. Vaig començar a actuar amb la intenció de ficar un peu en el món del cine. No era capaç d’escriure com Tennessee Williams, però sí que podia memoritzar textos i recitar-los amb certa intenció. El cert és que em vaig enamorar d’allò i del sentit de comunitat que es creava en els rodatges. I aquest sentiment em continua embriagant cada vegada que interpreto.

¿Sent que la seva experiència com a directora ha transformat la seva actitud a l’hora d’actuar?

Crec que m’ha fet valorar les dues professions encara més del que ja ho feia, però sobretot m’ha ajudat a admirar molt més els intèrprets. Actuar és molt, molt més complicat del que es creu. En aquest moment de la meva carrera, el que més felicitat em provoca és estar en un rodatge, asseguda al terra, al costat de la càmera, contemplant un grup d’actors increïbles que interpreten per a mi. Em continua deixant bocabadada.

Un dels aspectes més sorprenents de ‘Ruido de fondo’ és la seva fidelitat a la novel·la original de Don DeLillo, que durant dècades va ser considerada com inadaptable al cine...

Vaig llegir el llibre de DeLillo per primera vegada amb 19 anys, el 2002. Acabaven de passar els atemptats de l’11-S i la por de la mort es respirava en l’ambient. Encara el conservo, està ple de subratllats, i als marges d’algunes pàgines vaig apuntar coses com: «¡Caram!». Noah i jo compartim devoció per aquesta novel·la. I també compartim amor pel cine de diàlegs precisos. Quan dirigim, tant a ell com a mi ens agrada que els actors compleixin al peu de la lletra el que està escrit en el guió. Ens fascinen les pel·lícules de certs cineastes de la primera meitat del segle XX, com Preston Sturges, Howard Hawks i Ernst Lubitsch, basat en la paraula. I suposo que els directors sempre imitem allò que ens agrada.

‘Ruido de fondo’ és una pel·lícula sobre, entre altres coses, un núvol tòxic que sotja la població com un virus i va ser rodada durant la pandèmia, davant l’amenaça del coronavirus. Els paral·lelismes són obvis.  

Sí, per això van sorgir situacions francament surrealistes durant el rodatge. En algunes escenes els nostres personatges porten màscares protectores, i entre presa i presa nosaltres també havíem de portar mascaretes, així que l’ajudant de direcció sovint ens deia: ‘Nois, traieu-vos la mascareta del 2021 i poseu-vos la de 1985’. Va ser realment estrany.

¿Comparteix la por de la mort que afligeixen els protagonistes de la pel·lícula?

Sí, i vaig mirar d’explorar-la per fer la pel·lícula. Hi ha llibres veritablement meravellosos que s’han escrit sobre la mort, com ‘Ser mortal’, d’Atul Gawande, i ‘Recuerda que vas a morir. Vive’, de Paul Kalanithi. Feia temps que volia llegir-los, però no m’havia atrevit. Enfrontar-m’hi finalment em va permetre involucrar-me en el meu personatge a nivell emocional. I em va fer adonar que havia de canviar moltes de les meves actituds vitals. I crec que ens passa a gairebé tots. Hem de deixar de comportar-nos com si fóssim immortals. Perquè la vida és molt curta i no l’estem aprofitant.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Hi ha qui diu que fer pel·lícules és una manera de desafiar la mort, de viure per sempre. ¿Què n’opina vostè?

Penso en això cada vegada que veiem pel·lícules antigues i m’adono que totes aquestes persones que es passegen per la pantalla i que en ocasions tenen tanta vitalitat, en realitat estan mortes. Mai ho havia pensat sobre mi mateixa i sobre les meves pròpies pel·lícules però, a partir d’ara, em temo que aquest pensament em pertorbarà durant la resta de la meva vida.