La Yolanda és de carn i ossos, i nostra

Van ser, potser, les seves nòvies, les seves amants o les seves distraccions, i eren seves les històries personals que es feien melodia multitudinària gràcies a les seves cançons. Estaven, doncs, en les seves respectives memòries, en les seves passions, però semblava que ells les cantaven per nosaltres, per a nosaltres, de manera que, quan taral·lejàvem, per exemple, ‘Yolanda’, dèiem un nom propi que era tan nostre com el que va sortir de l’ànima, i dels versos, de Pablo Milanés. 

Taral·legem experiències prestades, però quan les sentíem cantar era com si tots els noms, tots, fossin noms nostres, passions encara vives, semblava que havíem patit o guanyat aquests amors que hi havia darrere dels amors propis d’éssers aliens, els cantautors. Els amors dels cantautors. «‘Fue en un pueblo con mar, una noche después de un concierto...’» Aquella confessió de Joaquín Sabina, aquella cançó de mar i comiat, va ser tantes vegades nostra, ho és encara, com ho va ser nostre, quan l’escoltem, el nom propi d’aquell amor de Pablo Milanés. Yolanda, eternament Yolanda.

Aquella Yolanda (‘Yolanda’) era veritablement la Yolanda, com era també veritable l’Amanda de ‘Te recuerdo Amanda’, de Víctor Jara. O era igual: la música naturalitza els noms propis, i els cantautors els atrauen a la vida real i per sempre. Com passa ara. Se’n va l’autor, es queda el seu nom propi, a les esqueles, a les històries, però les seves cançons continuen tenint el seu pols, la seva passió, les que van regalar perquè servissin al record dels que una altra vegada ens vam enamorar sentint-lo. 

Amors amb nom propi

Pablo Milanés, que ha mort a Madrid, després de patir els avisos lents que van conspirar contra la seva salut, era un dels grans cantautors que van fer de la biografia dels seus noms propis, dels seus amors, dels seus desenganys, la raó de les seves melodies. En aquesta música (és a dir, en el que hi havia de paraules en la música) hi havia la ràbia d’haver perdut, d’haver deixat a l’empremta de desamor la passió més gran de totes, la que porta a l’enyorança o al suïcidi. La que, a la fi, va ser melodia i es va dir Yolanda.

Escoltar cantar Pablo Milanés, en els diferents graus de melancolia que van tenir les seves lletres, era tocar un univers de cors semblants, ja que quan un escolta una cançó d’amor (és a dir, també de comiat) s’està ajuntant-se almenys per tres minuts amb el cor del que la va compondre i la va voler com a testimoni de la soledat (o de l’alegria) que estrenava. 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Tots ells, tots els cantautors, els que són a la memòria i els que s’han perdut en la nebulosa que ha fet ja anònims els versos que continuen vivint amb nosaltres, van substituir en un moment determinat de la història els versos dels llibres per convertir-se, per exemple, en un nom propi. El dius i ja és teu, l’hi has robat al creador de la cançó, ja que el millor valor d’aquests joglars de nit va ser regalar versos que no es podien trobar als llibres, gràcies als quals vas poder taral·lejar en solitari el que tu mateix havies perdut. 

Hi havia en el cas de Pablo Milánés un vell malentès cubà: com que era de Cuba havia de complir el compromís de fer pedra llancívola, vers revolucionari. La revolució que portava dins era de tendresa i sintaxi, música per cantar a una oïda multitudinària en què es confonien perdedors de l’amor i aquells que, havent triomfat, trobaven en la seva veu també la melodia del que queda de tendresa («‘Yolanda, eternamente’») una vegada s’apaguen les passions. Va cantar per a tothom, i a tots ens va fer feliços la seva vestimenta d’amor i de nostàlgia.