«La novel·la salvatge»

Eduard Márquez escolta les veus del tardofranquisme

  • L’autor barceloní torna després d’11 anys amb ‘1969’, una arriscada i transgressora novel·la sense ficció, composta de testimonis reals de la Barcelona de l’«inici del final de la dictadura»

Eduard Márquez escolta les veus del tardofranquisme

RICARD CUGAT

5
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Tot són veus de la Barcelona tardofranquista a la transgressora ‘1969’. D’estudiants, sindicalistes, homosexuals, mestresses de casa, obrers, de gent d’extrema dreta i extrema esquerra, armada o no, nacionalistes, catalanistes..., però, també, les que es deixen sentir en un discurs de Carrero Blanco, el mateix Franco, Pilar Primo de Rivera, d’una declaració policial a la comissaria, un full de mà subversiu o cartes de l’abat de Montserrat al governador Civil. «Aquest riu de vides de tot l’espectre polític i social», l’ha recopilat Eduard Márquez (1960) durant els últims vuit anys, en un titànic treball de documentació en arxius i hemeroteques i testimonis orals. I, amb aquestes veus, l’escriptor barceloní ha fet un «enorme exercici d’acoblament, com si fos unes puntes de coixí, sense que cap veu passi per sobre d’una altra» per construir, després d’un tenaç procés de creació (que va culminar després de dos bloquejos), «una novel·la total», però «no una novel·la política de denúncia», aclareix, sobre un any que va significar «el començament del final de la dictadura franquista».  

‘1969’, que es publica en versió del mateix autor en castellà a Navona i en català en L’Altra Editorial, que, a més, ha rellançat ‘El silenci dels arbres’, implica un arriscat salt mortal en la trajectòria de Márquez, autor amb fama d’orfebre literari, que venia d’una literatura molt continguda, de novel·les curtes com ‘Cinc nits de febrer’, ‘La decisió de Brandes’ o ‘L’últim dia abans de demà’. 

Hi havia infiltrats a les fàbriques, a les homilies, a les aules. Les porteres i els taxistes passaven informes

«És una novel·la que no té res del que defineix una novel·la convencional, sense personatges, narrador, peripècia, ni el tradicional plantejament, nus i desenllaç», admet, i insisteix que «és una novel·la perquè està construïda perquè funcioni narrativament, amb tensió i tractament narratiu i emocional, amb cada peça dialogant amb la següent per generar un moviment constant que atrapi el lector». Per a Márquez, ‘1969’ és «la novel·la salvatge, la que no ens atrevim a escriure, tal com l’anomenava Enrique de Hériz [a la memòria del qual dedica el llibre] en un dels seus articles a EL PERIÓDICO. Ell em va ensenyar que era el moment de posar el comptador a zero i fer un salt endavant». La presenta com una obra autònoma, però espera que pugui ser la primera d’un ambiciós projecte de sis volums fins a arribar al 1980, per reflectir tota la transició.

El 1969 va estar marcat per l’estat d’excepció arreu del país per parar les revoltes estudiantils i laborals

El 1969 va ser un any important, argumenta Márquez: «Malgrat la severitat de la repressió franquista, que empitjoraria a partir del 1970, l’oposició era conscient que el règim estava debilitat, sobretot a Barcelona, però també a Madrid i al País Basc». «Va ser el nostre maig del 68, l’ona expansiva del qual va arribar un any després. Va estar marcat per l’estat d’excepció arreu del país firmat per Franco al gener per parar les importants revoltes estudiantils i laborals del moment, amb l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona, amb la defenestració del bust de Franco i amb la mort sospitosa a Madrid de l’estudiant Enrique Ruano», desgrana. 

«L’oposició, en comptes de retrocedir, va fer un pas endavant en la seva voluntat de revolta creixent –continua–. I tota la documentació demostra que dins del règim estaven extremadament preocupats per això. Després ens van col·locar el discurs de successió, que tot quedava ‘lligat i ben lligat’ en la figura de Joan Carles de Borbó. I va esclatar el cas Matesa, el gran escàndol econòmic i polític del franquisme que va portar a una crisi de govern i del qual van sortir els sectors més falangistes. I va ser un any molt potent pel que va passar al carrer: les primeres organitzacions polítiques, a fàbriques, barris i universitats, les primeres cèl·lules armades...». 

Porteres i taxistes espies

Durant les visites setmanals a l’arxiu històric del Govern Civil (ha fet 25.000 fotocòpies a 20 cèntims cada una), ha estat en contacte «amb l’aparell repressor i les clavegueres de l’Estat veient informes dels serveis secrets, de la Policia», assegura Márquez. «Crec que ens vam menjar durant molt temps que la transició va ser cosa de mitja dotzena d’herois il·luminats, unes ments preclares –el Rei, Carrillo, Felipe González, bla-bla-bla... i vam convertir aquest procés en modèlic. Després, noves fornades d’historiadors van començar a qüestionar-s’ho i van ampliar el focus a una estructura d’organitzacions socials, polítiques, sindicals, veïnals, obreres... que van plantar cara». La seva percepció va més enllà: «He vist un grau de control de l’Estat exhaustiu sobre un soroll de fons generalitzat al carrer molt més elevat del que ens han venut: es feien informes diaris del que passava a cada aula de la universitat, amb infiltrats a les fàbriques grans com la Seat o la Maquinista, però també a tallers de Gràcia o del Poblenou, amb espies a les homilies de les misses del diumenge o els informes que passaven les porteres i els taxistes, espiant reunions clandestines de gent que s’estava jugant la pell».

Dos bloquejos literaris

Notícies relacionades

Fa 11 anys, quan va acabar ‘L’últim dia abans de demà’, va decidir «iniciar un període de guaret per buscar noves maneres de narrar, perquè havia culminat un procés estilístic i conceptual». La seva primera idea va ser escriure «una novel·la a l’estil de Dickens, com ara ‘Una història de dues ciutats’, llarga i amb molts personatges, una obra de tipus convencional, amb protagonistes convencionals i les veus dels testimonis ficcionades. Però a cap de cinc anys vaig veure que no funcionava. Tenia problemes de versemblança i fidelitat a les veus. I em vaig sentir perdut», assumeix. 

Després d’un altre període de guaret, ja en confinament per la pandèmia, va decidir mantenir la ficció, però amb documentació, i donar veu als testimonis en primera persona, i sumar-hi la metaliteratura, «el jo reflexionant sobretot». Però tampoc funcionava. «I vaig renunciar a la ficció i vaig eliminar el principal ninot del regne, o sigui, jo. I llavors les veus van començar a brillar».