Paul Klee i la seva comunió amb la natura arrelen a Barcelona

«Polièdric, cultíssim, complex, sempre volent indagar», defineix la responsable d’exposicions de la Miró un Klee que «va aprendre a ser artista observant la natura» i va rebre la influència capital de la lectura d’obres de J.W. Goethe, en especial ‘La metamorfosi de les plantes’ i ‘La teoria dels colors’. De fet, la figura de l’escriptor plana per tota la mostra, que compta amb 200 peces (pintures, dibuixos, esbossos, documentació pedagògica i objectes naturals que li van interessar, com herbaris i petxines) procedents majoritàriament dels fons del Zentrum Paul Klee de Berna, que col·labora en el projecte.

Quatre àmbits ofereixen un recorregut cronològic que comença amb els seus dibuixos més primerencs mostrant el seu període de formació més naturalista, quan va començar a observar minuciosament en el seu entorn més immediat –els afores de Berna i el jardí familiar– plantes, animals, paisatges, formacions geològiques o fenòmens atmosfèrics. 

El segueixen els anys de la Primera Guerra Mundial, quan forma part del grup expressionista de Munic Der Blaue Reiter (amb Kandinsky i Gabrielle Münter) i observar i plasmar plantes, animals o paisatges va ser un refugi per suportar el reclutament en una base aèria. Continua amb la seva arribada com a professor a la Bauhaus, on utilitza objectes naturals com a material pedagògic. De fet tenia un aquari al seu estudi, que es reconstrueix al centre de la sala, al qual convidava els seus alumnes a observar els peixos. 

Com tot l’art d’avantguarda, va ser víctima de l’assetjament nazi i acomiadat de l’Acadèmia de Düsseldorf, on va fer classes després de deixar la Bauhaus el 1931. I d’aquí, a l’exili, el 1933, a la seva Suïssa natal (era fill de pare alemany i mare suïssa), amb les seves últimes obres, realitzades quan ja tenia una malaltia degenerativa que se li va diagnosticar el 1935 i que el portaria a la mort en tan sols cinc anys, als 60. 

En aquella última època, assenyala Millà, va començar a pintar amb els dits, obligat per la limitació física de la malaltia, que va afectar la seva destresa però el va portar a una comunió amb la natura. «Sabia que li quedava poc temps de vida i va fer molts dibuixos i de forma més ràpida, peces amb menys precisió, però més lliures, que fusionen l’objecte observat en la natura amb el subjecte que el plasma amb aquesta manera més orgànica de pintar. És l’objecte representat en contacte amb el cos malalt». Dues obres actuen gairebé com a autoretrat d’aquell dolorós ocàs de la vida: ‘Aquesta estrella ensenya a inclinar-se’, ‘Sense títol (gat descansant en el paisatge)’.  

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

La figura del felí connecta amb la instal·lació que acaba la mostra, ‘Nit fosca (La llar és un lloc estrany)’ obra que inclou fotos, escultures i un audiovisual, de Sandra Knecht (1968), nascuda al mateix cantó suís que Klee i que també va tenir una malaltia. En ella, reflexiona sobre aquest mal i sobre la transformació que es produeix entre la vida i la mort i la de la natura. La mateixa artista explica com va construir una establia per a una cabra i hi va trobar un gat mort, momificat. «Vaig descobrir que Klee tenia un gat favorit anomenat Bimbo, i en reflectia les postures. I també que Miró va trobar al seu estudi també un gat momificat [del qual dona fe una foto de Francesc Català-Roca]. Allò em va inspirar».  

Esquitxen cada sala obres de «dones artistes contemporànies o afins als plantejaments de Klee silenciades i desaparegudes del relat oficial a causa del patriarcat», destaca la comissària: Gabriele Münter (del grup d’avantguarda El genet blau), la també guaridora Emma Kunz i la pintora surrealista espanyola Maruja Mallo. Aquesta última, de la qual s’exposa ‘Protozoarios’, sempre va estar molt interessada a plasmar la potencialitat de les formes naturals, sobretot flors, closques, fruites o hibridacions fantàstiques d’organismes vius. Com Klee.