Una carrera de vertigen

De nen tartamut a superdotat de la literatura: Jordi Sierra i Fabra, l’escriptor dels 600 llibres

De nen tartamut a superdotat de la literatura: Jordi Sierra i Fabra, l’escriptor dels 600 llibres

ELISENDA PONS

  • Una exposició al Palau Robert i un còmic autobiogràfic sobre la seva difícil infància i joventut reivindiquen la vida i obra del «fèrtil» autor barceloní de 75 anys, pioner del periodisme musical en els 70

7
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Una envoltant habitació literalment empaperada amb exemplars dels seus 540 llibres publicats (en realitat, en té escrits 600, puntualitza), oberts o amb les portades visibles, rep el visitant de l’exposició ‘Jordi Sierra i Fabra. 50 anys creant històries’, al Palau Robert. És la porta d’entrada a l’univers del fèrtil i hiperactiu escriptor, com ell mateix prefereix definir-se fugint de l’etiqueta de ‘prolífic’. A més de pioner i referent del periodisme musical, compta amb una trajectòria de vertigen, suma 52 premis i 15 milions d’exemplars venuts en 37 llengües en un ofici del qual no s’ha desviat des dels 8 anys malgrat una difícil infància i joventut plena d’obstacles, com bé reflecteix també ara el còmic autobiogràfic, ‘El largo y tortuoso camino’ (Norma), amb dibuixos de Carlos Moreno. 

Sierra i Fabra (Barcelona, 1947), que desborda passió i entusiasme als seus 75 anys, es va forjar a pols una carrera superant de petit una tartamudesa que el va condemnar a ser objectiu de ‘bullying’ dels assetjadors de l’escola i a ser considerat un «inútil» per una mestra. Això, assegura, el va fer «més fort». Va començar a escriure al descobrir que així no tartamudejava i durant els mesos que va estar confinat en un hospital després d’un greu accident (va travessar corrent una vidriera sense veure-la). 

Però el que més el va marcar, assegura, va ser l’oposició del seu pare que escrigués; li va arribar a estripar el primer manuscrit a trossos. «Em deia que em moriria de gana». Però ell, des de petit, ho va fer d’amagat, fins i tot mentre es matava a treballar i a estudiar per a aparellador, una cosa que odiava. «No creia en mi. Però érem als anys 50 i escaig ¡i el seu fill dient-li que volia ser escriptor! El pobre volia que fos matemàtic. I li surto carbassa, ¡i rocker!». 

Pioner del periodisme musical

I aquesta faceta, la de periodista, crític i editor musical pioner i referencial, que a l’Espanya encara franquista dels anys 70 va col·laborar i va ajudar a crear publicacions com ‘El Gran Musical’, ‘Popular 1’, ‘Super Pop’ o ‘Disco Expres’, també la reivindica l’exposició, organitzada pel Grup Enderrock i que es podrà veure fins al 30 d’octubre al Palau Robert. Comissariada per Hortènsia Galí, directora de la Fundació Sierra i Fabra, i pel crític i periodista musical Jordi Bianciotto, la mostra commemora, a més, el mig segle d’‘Historia de la música pop: 1962-1972’, el seu primer llibre publicat, una fita, igual que obres com a ‘Història i poder del rock català’ (1977) i l’enciclopèdia en fascicles ‘Història de la música rock’, acompanyada de discos avui desig de col·leccionista. «Eren una bíblia. En aquells anys, encara sense internet i sense gairebé accés a la premsa internacional, hi havia un dèficit gegant d’informació musical i ell li va posar ordre i la va transmetre amb molta passió, i va crear així un estil periodístic», destaca Bianciotto.

En les vitrines, dibuixos infantils d’un nano que llegia els còmics de ‘El Capitán Trueno, Rip Kirby i Flash Gordon, les primeres novel·les policíaques que va fer amb 9 i 10 anys, en fulls de llibreta i enquadernats per ell mateix, o el manuscrit de la primera novel·la de 500 pàgines, ‘Les memòries d’un gos’, escrita als 12. «Totes amb una lletra diminuta, per estalviar paper –apunta Galí. La mostra és l’home i el seu món complex i ple de paraules. Sempre té al cap dos, tres o quatre llibres en els quals està treballant. I no, no té negres, com en diuen alguns. És un superdotat».  

Hi ha autors que es burlen de mi i em diuen que jo faig bunyols. Simenon: 400 llibres, era un geni. Balzac: 400 més, un altre geni. Jo soc Sierra i Fabra, que escric massa...

Aquest mes publica la novel·la negra ‘La connexió maltesa’ (Catedral / Univers), tercer títol de la saga de la periodista Magda Ventura, un gènere en el qual destaca la seva sèrie de l’exinspector Mascarell (a Plaza&Janés i Debolsillo), que ja va pels 13 títols (i ja té acabat el següent, per al 2023 i el guió del 15è, afirma). Perquè a Sierra i Fabra no se li resisteixen els gènere: ha escrit desenes de biografies de músics (Pink Floyd, The Beatles, David Bowie, Bruce Springsteen, Miguel Bosé, Miguel Ríos o Joan Manuel Serrat), literatura infantil i juvenil (va guanyar el Premi Nacional el 2007 per ‘Kafka y la muñeca viajera’ i allà hi ha el seu ‘long-seller’ ‘Campos de fresas’, publicat fa 25 anys i amb cent edicions a l’esquena), novel·les per a adults, ciència-ficció, assaig, humor, poesia...

 

«Encara em sobra temps. Vaig al futbol i al cine, tinc netes, llegeixo i dormo nou hores. Tinc una gran capacitat d’inventar històries i soc ràpid escrivint. Jo no podria escriure només un llibre cada 10 anys, m’avorriria. Hi ha autors que es burlen de mi i em diuen que jo faig bunyols. Simenon: 400 llibres, era un geni. Balzac: 400 més, un altre geni. Jo soc Sierra i Fabra, que escric massa...Tant és, que es fotin. Jo treballo, treballo, treballo. Escric, escric, escric. M’encanta escriure i inventar històries», afirma qui ha sigut reconegut amb la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts. Distincions i una carrera que, tanmateix, no fan oblidar que encara hi hagi un «deute històric» amb ell, assenyalen els comissaris, que lamenten «els prejudicis que escrigui massa o faci molta literatura infantil i juvenil. Li ha anat bé i això genera enveges». El mateix Sierra i Fabra creu que ha pagat «el preu de ser lliure, independent i feliç».   

Mentre tingui dos dits per escriure i el cap per pensar continuaré escrivint

La paraula «jubilació» no és al seu diccionari, afegeix mentre en pocs minuts un, dos, tres visitants de la mostra s’acosten a saludar-lo quan el reconeixen. «Picasso va pintar fins que es va morir. Si res no m’ho impedeix, mentre tingui dos dits per escriure i el cap per pensar continuaré escrivint. Amb 75 anys encara experimento, i escric coses que sé que no publicaré per continuar aprenent. I tinc al calaix molts llibres preparats per publicar. Però a aquesta edat penses que cada llibre pot ser l’últim, així que ho faig amb una passió brutal. És un compromís amb mi mateix».

Les seves icones Stravinsky i els Beatles (que va descobrir en una sala de billar), el Barça, el joc d’escacs amb què jugava amb el seu pare, la seva primera màquina d’escriure Olivetti, el seu primer ordinador i el seu primer tocadiscos (comprat a terminis el 1967), l’original de la genealogia del rock català en els 70 que va falcar amb rotring i lletra minúscula a mida DIN A-3, o el Trivial del rock que va crear després de fer broma amb John Helliwell, de Supertramp. Tot i més parla d’ell a la mostra, com un vídeo en què el Sierra i Fabra adult llegeix una carta al seu jo jove, una pantalla tàctil per consultar cada un dels seus títols o un espai sobre les seves dues fundacions, a Barcelona i a Medellín, per potenciar la vocació literària dels joves. 

El record del pare, fill il·legítim

Notícies relacionades

O el seu mètode de treball, que Galí detalla: «S’inspira en tot el que llegeix i veu, retalla coses dels diaris que llegeix diàriament, les ordena i guarda. Al cap té també carpetes. Si ha d’investigar, investiga. Llavors fa el guió, on hi ha tot, i després es tanca a escriure d’una tirada». 

A Sierra i Fabra, però, continua pesant-li el record del seu pare. «Va ser a la Guerra Civil i no en va parlar mai. Estava tocat. Plorava. I només nou anys després de la seva mort vaig descobrir que era fill il·legítim d’un metge amb pedigrí de Valladolid amb qui no hem tingut contacte mai. El meu pare va morir 15 dies abans que em donessin el meu primer premi, el Villa de Bilbao, el 1975 –lamenta. Això em va marcar».  

‘Jordi Sierra i Fabra. 50 anys creant històries’

Palau Robert  

Comissaris:  Hortènsia Galí i Jordi Bianciotto

  Entrada lliure

  Xerrades gratuïtes amb Jordi Sierra i Fabra els dies 3, 18, 24 i 25 d’octubre