Rosalía a Nova York: el triomf de la confiança

El crític musical descrivia el fenomen el 2019, en una peça dedicada a Rosalía i ‘El mal querer’, el treball amb què la de Sant Esteve Sesrovires va fer la seva primera gran irrupció als EUA. Per a aquest març, quan Coscarelli feia la seva crítica de ‘Motomami’, un disc que continua encapçalant la llista del millor del 2022 de l’agregador de valoracions Metacritic, l’especialista ratificava el «crossover»: «En un temps de superestrelles de nínxol parlant directament a públics atomitzats, el que es coneixia abans com a música internacional està traspassant els límits del món angloparlant».

Aquesta «conquista hispana de llistes de pop sense precedents a nivell global», com l’ha descrit ‘Los Angeles Times’, ha sigut un terratrèmol en l’epicentre del qual hi ha hagut artistes com J Balvin o Bad Bunny. Però Rosalía s’ha consumat dins del fenomen com una força central i imparable. I també única.

L’hi deia fa uns dies al ‘Los Angeles Times’ Noah Goldstein, el productor i compositor que va estar vinculat a treballs de Kanye West i ara ha treballat amb l’artista. I parlava no només amb admiració de qualitats com el seu domini del melisma, el canvi d’altura musical arribant a diverses notes en una mateixa síl·laba, que segons Goldstein «ningú més en pop pot tocar. «Rosalía és la veritat», assegurava, «és un geni creatiu».

Per entendre el fenomen de Rosalía als EUA no fa falta només acudir als experts. Diumenge, en el primer dels seus dos concerts a Radio City Music Hall, al qual seguirà el pròxim cap de setmana una actuació a Central Park al festival Global Citizen en què comparteix cartell amb, entre d’altres, Metallica i Mariah Carey, el públic que havia esgotat les prop de 6.000 entrades a la venda explicava potser fins i tot millor per què la cantant i compositora de 29 anys triomfa d’aquesta manera.

Superheroïna

«Em sento com una superheroïna avui», deia la Denise, pantalons de cuir negre, top-sostenidor vermell de làtex (amb el cuir, el material de la nit), botes de plataforma i dues trenes. «Quan sento Rosalía em sento sexi. Em dona confiança. M’apodera. I m’agrada el sabor de la seva música. Jo l’escolto tota l’estona, i escolto K-Pop, club, reggaeton, música africana... Perquè escoltar música nord-americana s’ha fet avorrit».

Com la Denise, d’arrels dominicanes, en el públic hi havia molta gent llatina, persones a les quals Rosalía es va posar a la butxaca recordant els seus passejos per Washington Heights, el barri d’important població dominicana i boricua al qual en el cine va realitzar homenatge Lin Manuel Miranda i del qual l’artista va reconèixer la influència, durant la creació de ‘Motomami’, no només musical amb sons com la batxata i el dembow, sinó també cultural. I allà, per exemple, va explicar que es va comprar els seus millors «skinny jeans», «els que et fan el cul així com rodonet i ben amunt».

En el públic es veien també moltes pells en tons allunyats amb diferents intensitats del blanc, com la de Steven Miller, de 31 anys, que va portar la seva tia gran al concert perquè «havia d’experimentar el motomami». «Rosalía és captivadora, és com si t’estigués atrapant l’ànima», deia. «És més interessant de seguir que molts altres artistes, que no volen tanta interacció amb els seus fans ni entenen tant com ella l’important que és aquesta relació».

Un altre dels públics dominants era l’audiència queer, una cosa que John, un home de 27 anys que van acudir amb un grup d’amics, estimava que s’entén per l’«autenticitat de Rosalía, que injecta també confiança a ser qui un és».

«Ella és el seu gènere»

No és aquesta la mateixa Rosalía que va debutar a Nova York el 2018 en el petit però respectat Joe’s Pub de l’East Village com a part del Festival de Flamenco que organitza Miguel Marín, ni la del 2019 que va fer entregar-se ‘locamenti’ al Webster Hall. Amb el seu conjunt dissenyat, com tot el vestuari d’aquesta gira, per l’australià Dion Lee, acompanyada pels motopapis en la coreografia del qual han treballat Mecnum Giasar i la Jacob Jonas Company, i amb un espectacle que malgrat passar algun problema tècnic es va mostrar tan afinat a la cultura de la imatge i les xarxes socials com la seva creadora, es plasmava sobre l’escenari de Radio City Music Hall el mateix que la crítica de ‘Pitchfork’ Julianne Escobedo identificava quan va escoltar per primera vegada ‘Motomami’, disc al qual va donar un 8.4 de nota. «Ja era una cantant formidable, però sona com que ha après que amb el superestrellat global arriba la llibertat de marcar la seva pròpia agenda».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

És una cosa que reconfirmava després del concert de diumenge el John, que treballa per a Sony, tot i que no estava de funció oficial. «Per descomptat ha de tenir en compte consideracions comercials, però ha trobat un equilibri. I crec que el segell li ha donat llibertat perquè hi ha confiança absoluta en el que fa. Ella no és un producte; la seva música és única; ella és el seu propi gènere».

Era la segona vegada que el John veia Rosalía en viu després de presenciar la seva actuació a Coachella el 2019. Ni llavors ni ara parlava ni entenia cap paraula d’espanyol, però sí que entén «perfectament el so i la passió», i té clar que ha vist una evolució: «Ha crescut com a artista i ha trobat la seva posició tant en estil com en so i sobre l’escenari», deia el John, entusiasmat també per descobrir què és el pròxim per a Rosalía. «És difícil saber on anirà. I això és el més ‘cool’».