Albert Serra: «Faig cine per burlar-me del món»

I sí, ho és. ‘Pacifiction’ compleix els requisits per ser qualificada d’experiència. Una experiència hipnòtica o tediosa (o les dues coses alhora), però sens dubte una experiència estranya. I diferent. I valuosa. Al llarg de 165 minuts, l’espectador acompanya l’al·lucinat viatge a la paranoia d’un comissionat governamental (formidable Benoît Magimel) obsessionat amb els rumors d’uns imminents assajos nuclears a la Polinèsia Francesa. Una trama de malson amb moments de subtil comicitat que es mou en tot moment entre la intuïció d’una revelació transcendent i la pura facècia.

¿Genialitat o broma?

Això últim no és una observació crítica. Ni tan sols és una apreciació subjectiva. «Jo faig cine per burlar-me del món», va admetre Albert Serra després de la projecció de la pel·lícula. «La gent pot pensar: ‘m’estan prenent el pèl’. ¡Doncs sí, te l’estan prenent! Però almenys no t’estan robant els diners ni t’estan fent perdre el temps, com totes aquestes sèries d’ara».

En un col·loqui conduït pel professor i crític cinematogràfic Sergi Sánchez, que, de forma previsible, va acabar convertit en un hilarant xou de comèdia (no de ‘stand up’, ja que els dos contertulians estaven asseguts), l’autor de ‘Pacifiction’ es va dedicar a remarcar els aspectes més grotescos i inversemblants del seu film, «escenes dubtoses o directament absurdes» que, segons va dir, «l’espectador es va creient perquè el treball dels actors –i del director, diguem-ho també– és molt bo».

«¿Qui s’ha de creure que aquest senyor baixet que està en un bar podrit de Papeete prenent drogues i lligant amb jovenets és en realitat un almirall que comanda una flota de submarins nuclears? –va preguntar Serra en manera retòrica. Això no té cap sentit. O potser sí, i així és com funciona el món. No ho sé. No descarteu la possibilitat que jo sigui una espècie de visionari i hagi revelat com són les coses en realitat».

La discoteca de la política

«La política és com una discoteca: persones en la foscor que ni tan sols es miren, desconnectades de la realitat», diu en un moment del film el personatge que interpreta Magimel. Sánchez li va preguntar al cineasta si aquesta era la pel·lícula amb més càrrega política de les que havia fet fins ara. Serra va venir a respondre que sí, però que no havia sigut una decisió premeditada. «Les coses surten de manera espontània. Jo arribo a la Polinèsia i, a partir del que veig, el primer que faig és començar a odiar la gent d’allà. I componc imatges que responen a les meves impressions sinceres, sense prejudicis. I al final, doncs potser sí, la pel·lícula vol revelar que abans existia una cadena més o menys lògica de poder però que ara aquesta lògica està desapareixent».

Notícies relacionades

Cinc pel·lícules espanyoles, preseleccionades per als Premis del Cinema Europeu

Albert Serra: «Soc la mare Teresa de Calcuta del cine espanyol: dono molt i rebo molt poc»

En qualsevol cas, l’evocació de l’amenaça nuclear que planeja sobre ‘Pacifiction’ sí que cobra un sentit nou en vista dels recents esdeveniments internacionals. «Això tampoc estava previst, és clar –va apuntar el director–. Però es va interposar la guerra d’Ucraïna i ara resulta que tots són fans d’allò nuclear».

Quan se li va preguntar sobre la seva relació amb els actors, Serra va recórrer a una frase de l’empresari i filantrop Warren Buffett –«és senzill, però no fàcil»– i va assegurar que Benoît Magimel havia respost molt bé a la seva manera «una mica anàrquica» de dirigir, «perquè ell ja és bastant anàrquic en si mateix. Diguem que té un ‘modus vivendi’... Ja us ho podeu imaginar». I va rematar amb un aplaudit ‘punchline’: «És clar que si jo pogués fer el treball dels actors, el faria, així m’estalviaria haver de pagar-los».