‘La traición de Huda’: espies sense opció

El conflicte araboisraelià ha sigut present en bona part de la filmografia del palestí Hany Abu-Assad. Si a ‘Paradise Now’ ens submergia en els dilemes ètics de la intifada a través del fanatisme i el terrorisme suïcida, a la seva última pel·lícula, ‘La traición de Huda’ continua furgant en els clarobscurs d’aquest enfrontament a un costat i un altre del mur de Cisjordània, i ho fa per parlar de les dones, de com sempre són la baula més feble dins d’una societat que les utilitza i oprimeix de forma sistemàtica. 

Podríem considerar ‘La traición de Huda’ un film d’espionatge, però en realitat s’allunya totalment d’aquest gènere perquè del que parla és de la por de la dona en un món d’homes que exerceixen la violència sobre elles. El director divideix la narració en dues parts que s’entrecreuen: l’interrogatori d’un cap de la resistència palestina a Huda per haver col·laborat amb el Mossad reclutant noies per passar informació i la febril angoixa d’una jove mare, Reeda, que havia sigut una de les seves últimes víctimes. A través d’elles, el director vol parlar del masclisme de la societat, de l’esclavitud de les dones tant a casa seva com a fora, on han de carregar amb els estigmes de sempre units als que porta associats una situació política i religiosa sempre explosiva. Una pel·lícula que funciona en la seva tesi i, sobretot, en l’exposició de la constant sensació de perill i setge que ofegarà l’existència de Reeda.