Un Purcell transgressor a Peralada

El Festival Castell de Peralada (Girona) podria haver tingut un triomf assegurat al programar l’òpera de Purcell, ideal per a l’entorn, però a l’aixecar-se el teló d’aquesta particular versió de ‘The Fairy Queen’ (¿o ‘The Fairy Queer’?), l’immortal somni d’una nit d’estiu que narra la semiòpera anglesa inspirada en Shakespeare es va transformar en un galimaties amb moments molt avorrits. El certamen empordanès va estrenar aquesta nova producció encarregada a un Joan Anton Rechi que va ficar tants ingredients a la seva coctelera que l’obra es va transformar en una seguidilla d’escenes entre ‘drags’ i La Cubana, però sense gràcia.

Per sort, el festival sí que va comptar en aquest nou muntatge amb uns intèrprets de luxe (herèticamente amplificats per ordre d’una de ‘règia’ tan moguda) encapçalats per Ana Quintals i Dani Espasa i la seva orquestra Vespres d’Arnadí, en la seva triomfal tornada al festival, al costat de l’acreditat contratenor-actor Xavier Sabata, que va assumir el paper d’una ‘reinona’ que aglutinava tot aquest carnaval. Els artesans, les fades, Titània, Puck i Oberon, es van transformar aquí en decadents estereotips de personatges lírics amb la pretensió d’oferir un homenatge a la tradició lírica de Peralada... Però hi van faltar autèntiques picades d’ullet locals i hi van sobrar tòpics. D’altra banda, si ja és complicat muntar l’obra de Purcell sent fidel a l’original, carregar-la d’elements que li són externs sense una dramatúrgia mitjanament clara no fa més que complicar les coses. Ni homenatge ni festa, tot i que els assajos devien ser molt divertits. El millor moment va arribar amb la poètica «See, even Night herself is here» i l’antítesi amb la cita al festival d’Eurovisió en el quart acte.

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

Sabata, en el seu element, va cantar dues àries del mateix compositor alienes a l’obra, detall que ja li va bé a l’estil, incorporant amb autoritat i talent ‘Music for a while’, d’‘Èdip’ i la cançó ‘Sweeter than roses’. Com a reina Isabel I, Victòria i Isabel II, fidel seguidora dels esdeveniments, Sabata va ser l’únic que va arrencar algunes rialles, mentre que Ana Quintans enlluernava amb el seu virtuosisme en totes les seves intervencions, meravellosa en l’escena ‘The Plaint’ amb la seva gran ària ‘O, let em weep’. Mark Milhofer va ser sempre espectacular juntament amb una impecable Judith van Wanroij i als entregats Thomas Walker i Nicolas Brooymans. Impressionants tots i cadascun dels membres de l’Ensemble O Vos Omnes (que dirigeix Xavier Pastrana), a més dels ballarins Xavi Martínez i Mar Gómez, amb esplèndids moviments.

El disseny de vestuari i l’espai escènic van encaixar amb les idees del ‘geni’ creador, que, això sí, va saber motivar els intèrprets per donar-ho tot. I això ho va premiar el públic amb aplaudiments calorosos.