Rosalía triomfa a Barcelona amb el seu art pop dominador

Parlem de cançons, al cap i a la fi, amb un ganxo rere l’altre i mil i una ocurrències excepcionals, maquinades a l’estudi, material que ha propulsat un no parar de creatives coreografies a càrrec dels vuit ballarins que envolten Rosalía en aquesta gira. Els seus únics acompanyants en escena, sí. ¿Això no és un concert? Potser s’haurà d’inventar una paraula pel que fa, però no deixarem que el vocabulari sigui cap problema, ¿oi?

‘Motomami’, el xou, o el que sigui, impacta des de l’ondulant làmina blanca sobre la qual Rosalía i els seus van activar el ‘play’ a cavall de ‘Saoko’, el tema portador del seu lema vital, «‘yo me transformo’». Seguint de prop cada moviment, una càmera que transmetia les imatges a sengles pantalles verticals en honor al paradigma TikTok.

En un lloc sagrat

I ‘Motomami’, el disc, va caminar pel seu camp de mines, entre el reggaeton desconstruït de ‘Candy’ i la batxata marciana de ‘La fama’. Rosalía no va trigar a dir-nos, en el seu català matern, que el de Barcelona no podia ser un concert més. «Em fa molta il·lusió ser a casa i cantar per a la meva gent», va afirmar, afegint que un escenari és sempre «un lloc sagrat», i que el Sant Jordi la fa «molt feliç». Aquí ens va semblar que se li trencava una mica la veu per l’emoció.

Res greu: una ‘Motomami’ és capaç de mostrar els seus sentiments, de replicar a una fan que ja li firmarà el disc a la sortida («tinc un boli preparat») i de posar la veu a punt en un no-res per abordar ‘Dolerme’, una cançó sobre comiats tristos però necessaris, mentre toca una bonica guitarra Gibson Les Paul (com Madonna fa 21 anys).

¿Qui va dir que a ‘Motomami’ no hi ha flamenc? ¿I les ‘Bulerías’ què són, folklore andí? Rosalía va treure aquí el ‘poderío jondo’ tramat amb la penya i a les aules, alçant-se com «‘la niña de fuego’» entre ‘palmas’ i ‘taconeos’ processats i creuats amb ‘beats’ secs. Els ballarins, molt lluny de les rutines de plató tan comunes en els concerts pop (i llatins), sorprenent a l’asseure’s i cargolant-se, amb ella dins, i donar forma a una moto en el tema que dona títol al disc. 

Fan als 9 anys

I ella, parlant amb aquest punt d’innocència, quan li surt un pessic de veu infantil, que la distancia de la figura de la diva, ja fos per recordar la dedicatòria de ‘G3 N15’ (al seu nebot Genís, a qui va trobar a faltar en els seus dies de confinament americà) o per dirigir-se a les primeres files i llegir les pancartes. «He nascut per ser ‘motomami’», deia una. Aquí, va agafar ella la càmera per completar una escena en què la realitat imitava la virtualitat de les xarxes. «Amb 9 anys soc fan teva», va fer saber una altra admiradora, la tendra Maya. 

L’espectacle va optar per recursos senzills i simpàtics, com la cadira de barberia en què es va asseure Rosalía per abordar ‘Diablo’, amb el seu diàleg amb una perversa veu infantil, o la quilomètrica bata de cua negra, de malson a l’estil Tim Burton, que va portar en ‘De plata’, ‘jondo’ hardcore del seu primer àlbum, ‘Los Ángeles’ (2017).

Hi va haver lloc, fins i tot, per a un altre instrument musical, un piano de mitja cua des del qual va defensar la perversa ‘Hentai’, melodia de vell estàndard americà que hauria fet feliç Hoagy Carmichael, regada amb rimes porno dignes de les més boniques pàgines de la poesia trobadoresca provençal. 

Notícies relacionades

Aquests van ser els millors ‘hits’ amb què Rosalía va sacsejar el Sant Jordi de Barcelona

¿Val la pena?

La lletra B d’‘Abcdefg’ va ser, lògicament, per a Barcelona, en un diàleg amb el públic que va derivar en una sorpresa, l’assalt ‘a cappella’ a ‘Milionària’, cançó en català no inclosa en la gira. L’escenari es va omplir de cubs en ‘La combi Versace’, en què Rosalia ens va obsequiar amb un fugaç ‘perreo’, i de fans, una vintena, en el ‘medley’ amb vista a ‘Gasolina’, de Daddy Yankee. I va propulsar una peça nova, candidata a cançó de l’estiu sense haver sigut encara publicada, anomenada ‘Despechá’.

‘Malamente’ va sonar com el clàssic que és, i en el tram final Rosalía ens va venir a dir que, després del dolor d’ànima d’aquell àlbum, ara tocava una mica de diversió, i llavors va ser el torn de ‘Chicken Teriyaki’, camí del punt final amb la batucada turbo anomenada ‘Cuuuuuuuuuute’. No sense abans escalar a les cimeres de ‘Sakura’, aquesta balada flotant inspirada, va recordar Rosalía, en l’art jondo de Lole i Manuel, en la qual cavil·la sobre l’estrellat. «‘Ser una popstar nunca te dura / Flor de sakura / No me da pena, me da ternura’». Però, quan brolla, l’espectacle és per recordar.