Opinió
Rosalía i ‘Motomami’: ¿un concert sense músics és un concert?
La vetusta concepció sobre la música en directe, que considera que sobre l’escenari hi ha d’haver músics de carn i ossos, rebrota amb la gira de Rosalía en un debat ranci que semblava superat des dels anys 90
Sergio Caballero, codirector del Sónar i responsable de les seves al·lucinants campanyes d’imatge, relatava fa un parell de mesos en aquest diari els problemes amb què el festival va topar en les albors dels anys 90 per aconseguir patrocinadors: «Buscaves marques i no entenien res. L’electrònica era el dimoni. La gent, incloent-hi periodistes, esperava d’un artista que sués a l’escenari, no que premés botons en una màquina». La rància suspicàcia no només posava en dubte que una sessió de ‘discjòquei’ fos música, sinó també un concert de hip-hop, amb les seves bases rítmiques pregravades, o un supermuntatge audiovisual de, per exemple, The Chemical Brothers o Daft Punk: allà no hi havia guitarres ni bateries ni teclats a l’ús, sinó un parell de tipus en la penombra manipulant plats, botoneres i ‘laptops’. Això, es deia, no era una concert: era un karaoke amb màquines.
El pas del temps, per fortuna, va acabar escombrant aquesta concepció vetusta de la música en directe en la qual semblava obligatòria la presència sobre l’escenari d’instrumentistes de carn i ossos, i, si podia ser, en el tradicional format de guitarra, baix i bateria. El debat ja podia fer cert riure en els 90, però avui, el 2022 i en ple tsunami reaccionari, torna amb tota la seva força, com ho demostren les crítiques que, des de les xarxes socials, s’han dirigit aquests dies ja no tant a la figura de Rosalía, sinó que en els concerts de la gira ‘Motomami’ «no hi ha músics sobre l’escenari» (només ballarins), vulnerant així un suposat cànon sobre el que ha de ser un ‘live’ a l’ús. La imparable eclosió del neoranci ha arribat també fins aquí i, sense anar més lluny, la delegada de Cultura de l’Ajuntament de Madrid, Andrea Levy, es va sumar a la demonització del «no-concert» amb un tuit en el qual qualificava el xou de Rosalía de «bastant bluuff» [sic] i «tot apostat a la imatge videoclip, sense connectar amb el públic».
He de decir que bastante bluuff…
— Andrea Levy (@ALevySoler) 19 de julio de 2022
Todo apostado a la imagen videoclip, sin conectar con el público, puesta en escena triste y un sonido francamente mejorable.
Me quedo con la Rosalia del concierto 2019. 😔#MOTOMAMI https://t.co/CQ1seFnUAr
Sempre dos passos endavant de la resta del món, albirant ja com serà la segona meitat de la dècada, Rosalía és una artista d’imaginació i audàcia infinites i, per tant, la posada en escena dels seus espectacles no pot estar ancorada als referents estètics tradicionals dels macroconcerts de pop o r&b. Atès que ‘Motomami’ és un disc de marcat caràcter experimental i futurista, la gira també ha de ser-ho: l’omnipresent cambra ‘steadycam’ que grava sobre l’escenari imatges que després es projecten a través de dues pantalles de vídeo verticals evocadores del llenguatge audiovisual de TikTok o els ‘stories’; la utilització sistemàtica del ‘play back’ i les pistes pregravades pròpia dels actuals sons urbans; o el minimalisme conscient de l’‘estada’, en contraposició al vell sentit capitalista de l’espectacle ‘brilli-brilli’ (grues, plataformes, focs d’artifici, canvis d’escenari) de dives com Beyoncé, Jennifer Lopez o Dua Lipa. ¿Quin sentit tindria traslladar ‘Motomami’ i la seva condició de disc estrany, complex i visionari a la concepció del directe de sempre? Posar això en dubte és posar en dubte Rosalía. I això no és ‘motomami’. Alçar-se contra puristes i arcaics, sí.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
