Així seran els concerts de Rosalía al Palau Sant Jordi

Un concert, o potser més apropiadament, un espectacle, que trenca alguns esquemes i planteja desafiaments. Repassem les seves claus.

La base del xou la posen les 16 cançons del tercer àlbum de Rosalía, ‘Motomami’, llançat el març passat. En contrast amb el gruix conceptual de ‘El mal querer’ (2018), aquest presenta un aspecte més divers i trossejat, si bé, a la seva cascada de tornades en ‘neollengua’ llatina, les seves insinuacions sexuals (algunes, de molt directes: ‘Hentai’) i les seves trames de joguineria electrònica deixen anar claus místiques i pensaments entorn de la fama i l’aïllament de l’estrella pop.

En el pla musical, Rosalía gravita menys entorn del flamenc que a les pulsions llatines tropicals, si bé hi ha traços ‘jondos’ (‘Bulería’) i coplers (la cima que tanca el disc: ‘Sakura’). Les trames reguetoneres es multipliquen entorn d’un cànon pop amb minimalisme i avantguarda, però no falten picades d’ullet al bolero (l’orquestral ‘Delirio de grandeza’, original cubà que Justo Betancourt va gravar el 1968) i, mencions, a ‘La combi Versace’, a figures influents de la salsa com la Fania, Tito Puente i Willie Colón.

Al disc li han plogut els elogis, i s’equivocarà qui pensi que això és cosa de la premsa espanyola: ‘Motomami’ és el disc més ben valorat, aquest any, a Metacritic (94 punts sobre 100), portal que mesura la valoració crítica dels discos en el conjunt de la premsa nord-americana i britànica.

Ha pres aquests dies el debat entorn de l’absència de músics en escena en aquesta gira. O gairebé: només en algunes cançons intervé, apartat de la vista del públic, el teclista conegut simplement com a Llorenç, músic amb qui Rosalía va compartir projectes anys enrere, en temps pre Los Ángeles, junt amb el guitarrista Marc López. Com ha fet notar la cantant a Twitter, ella mateixa és una música, i a més de cantar, toca la guitarra elèctrica (un model clàssic, la Gibson Les Paul) a ‘Dolerme’, i unes notes de piano a ‘Hentai’.

Però la posada en escena prioritza les dinàmiques de Rosalía amb els vuit ballarins, tots masculins, un altre aspecte que ha aixecat retrets: ¿per què no incloure dones, en línia amb l’empoderament que ‘Motomami’ té? Cos de dansa que juga amb certa imatge andrògina i que ofereix números senzills però xocants, com quan s’uneix a Rosalía, tots muntant en patinet, a ‘Chicken teriyaki’.

 

A la meitat del primer tema de la nit, ‘Saoko’, es cola a l’escenari una càmera amb aparatós utillatge que, a diferència del rol habitual en els macroconcerts, no opera mirant de passar inadvertit, sinó ficant-se entre les coreografies i perseguint primers plans de Rosalía. Les seves imatges es reprodueixen a les pantalles verticals, a un costat i un altre de l’escenari, que evoquen les dels mòbils.

Tot això ens parla un xou de l’era TikTok, en què no només les cançons són breus i avancen encadenades, sinó que l’artista actua pensant a comunicar a través de la pantalla, el canal pel qual accedeix als fans. La càmera no és un estri que s’ha d’amagar, sinó que es mostra i acaba fins i tot anant de mà en mà entre els ballarins. Una manera de concebre l’espectacle que, de nou, ha generat crítiques al qüestionar si resulta just pagar 107,50 euros per una entrada de pista per topar amb un càmera, que tapa de vegades la visió, i amb una cantant que sembla tenir només ulls per a ell. Però, en el món de Rosalía, la cançó és un artefacte audiovisual, indissociable de les pantalles.

 

Davant els muntatges amb desnivells, plataformes hidràuliques, passarel·les, grues, podis i vols sense motor, el de ‘Motomami’ llueix espartà: una superfície llisa, despullada, amb tan sols una llarga làmina que, com una alfombra, cobreix la franja central de l’escenari fins a la seva vora, sobre la qual poden esplaiar-se Rosalía i la seva ‘troupe’ dansaire. La protagonista, en lloc de lluir uns models fixos per a cada nit, canvia de vestimenta d’un concert a un altre (de vermell, blau o blanc), prescindeix d’‘attrezzos’ extravagants i de llargues ungles, i opta per un estilisme clar amb picades d’ullet col·legials i de l’estètica anime.

Una altra acusació bolcda aquests dies a Rosalía és el seu suposat oblit del públic de carn i os que pobla els recintes, si bé s’acosta a pista i grades en diversos moments, com a ‘La noche de anoche’, que entrega al cant popular.

 

Les cançons de ‘Motomami’ ja no són les últimes produïdes per Rosalía, que estrena en els concerts tres temes més, encaixats en la segona meitat del ‘set’ i que encara no s’han publicat. ‘Modus operandi’ sorprenent, ja que les peces ja són pastura de viralització sense esperar a la seva versió gravada.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

La primera i més prometedora, de la qual Rosalía ha penjat un fragment a TikTok, respon per ‘Despechá’ (després de descartar, per suggeriment del públic del Wizink Center, el títol original de ‘Lao a lao’). Reprodueix una invasiva trama de merengue amb una tornada molt marcada i un missatge de manumissió després d’haver encaixat un desengany sentimental: «Baby no me llame’ / Que yo estoy ocupa’ olvidando tus male’ / Ya decidí que esta noche se sale / con toa’ mis motomami’, con toa’ mis gyale’». A ‘Despechá’, Rosalía treu a ballar un grup d’assistents (fins a una vintena).

Es preveu que sonin també dues cançons inèdites més, la balada ‘Aislamiento’ i un número més agitat, ‘Dinero y libertad’, on disserta entorn de la fortuna material i la recerca de l’amor. El concert inclou molt més material, fins a un total de 31 temes en hora i mitja tirant a supersònica, incloent-hi quatre repesques de ‘El mal querer’, els duets amb Tokischa, The Weeknd i Travis Scott, i picades d’ullet a fites del reggaeton com ‘Papichulo’ i ‘Gasolina’.