Crítica de música

Una aclamada missa de morts ballable

El Grec i el Palau coprodueixen una proposta de Pere Faura que escenifica el ‘Rèquiem’ de Mozart i que va ser ovacionada

Alce Brazzit

Grans renovadors del teatre contemporani com Peter Brooks, Peter Sellars, Calixto Bieito o Romeo Castellucci s’han deixat seduir per cert ‘virus’ que els porta a adaptar obres liricosimfòniques nascudes en un context i amb un format determinats, per transformar-les en espectacles escenificats. La cosa funciona molt bé en les que tenen un llibret dramatitzat, com les ‘Passions’ bachianes i els grans oratoris, sent ‘El Messies’ de Händel un dels més revisitats. La cosa es complica quan l’objectiu és una simfonia com la ‘Segona’ de Mahler, o, encara pitjor, quan es tracta d’una missa, una forma musical que obeeix a pautes rígides tant pel que fa al ritual del concert com al text. Tot i així, obres mestres com la ‘Missa en si menor’ de Bach o el ‘Rèquiem’ de Mozart han passat amb èxit per aquest ‘filtre’ i, tot i que forçades, triomfen si la proposta és convincent, un resultat que sempre neix de la genialitat del creador.

Molt lluny d’això va estar aquesta escenificació del ‘Rèquiem’ mozartià per part del director d’escena Pere Faura, una proposta que, en tot cas, va deixar molt clara la qualitat, dignitat i energia dels membres de l’Orfeó Català, que van aconseguir que, en aquest ‘desconcert’ –com el va qualificar el mateix ‘regista’–, el cant no es veiés perjudicat pels continus moviments a què es van veure sotmesos. El públic de la platea, en tot cas, va poder disfrutar d’una experiència immersiva quan el cor –sempre sense partitura– es movia cantant pels passadissos.

Notícies relacionades

Però, ¿val la pena aprofundir en aquest despropòsit quan al finalitzar va ser ovacionat per un públic calorós i entusiasta? Perquè va ser evident que aquesta coproducció del Festival Grec de Barcelona i el Palau de la Música Catalana va agradar, i molt, als assistents. Potser resulta interessant comprovar com una missa de morts es transforma en una banda sonora per marcar-se uns ‘dancings’, l’objectiu últim de la proposta de l’aclamat director d’escena que una vegada i una altra cridava a ballar l’ofici de difunts per treure l’alegria que Mozart hauria amagat rere la popular partitura. La invitació a la dansa rondava en els textos de Faura que se n’anaven projectats en una pantalla sobre l’escenari durant tot l’espectacle com a ‘refrescant’ suport al text en llatí del ‘Rèquiem’, en la millor tradició de les reflexions ‘transcendents’ que circulen per les xarxes socials. Van quedar en l’aire el sentit de molts gestos i de determinat attrezzo, com l’ús d’ulleres de sol en el ‘Rex tremendae’...

Afortunadament hi va haver bona música, ja que al poder de l’Orfeó es va afegir una matisada Simfònica del Vallès que, dirigits per Simon Halsey, van mantenir el rigor i la mètrica. A la festa es van afegir Mireia Tarragó, Tànit Bono, un brillant César Cortés i un oblidable Elías Arranz en el quartet solista, vestits, com el pobre mestre, amb uns figurins molt poc afortunats.

Temes:

Palau de la Música Grec

Inicia sessió 0 Comentaris

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"