Crítica de llibres

‘Una bona estona’, de Mavis Gallant: una elegia embolicada en sàtira

En l’orfandat i estranyament de la protagonista, s’embosca molt de la mateixa autora, que es va instal·lar a París el 1950 amb el que duia posat per consagrar-se a la literatura

En una àmplia entrevista que li va dedicar ‘Granta’ el 2009, la canadenca Mavis Gallant (Mont-real, 1922 – París, 2014) va eixamplar una frase de Marguerite Yourcenar per modelar el que semblaria una divisa de la seva manera d’entendre la ficció: «Un caos inútil; en això consisteix». Més que inútil –la reconvindríem–, es tracta d’un caos espurnejant i confortador per la profunditat que de vegades assoleix la seva escriptura, com es desprèn d’‘Una bona estona / Una vida acceptable’ (1970), la segona de les dues úniques novel·les que va escriure. La primera, Agua verde, cielo verde (1959), també la va rescatar Impedimenta dels llimbs fa quatre anys. Gallant és molt més coneguda pels seus contes, amb els quals les seves compatriotes Alice Munro i Margaret Atwood se senten en deute.

La protagonista és una canadenca anglòfona de 27 anys, recent viuda, que ha refet la seva vida –en un dir– al París dels anys 60, casant-se amb un periodista francès anomenat Philippe. Al segon capítol, la noia ha passat la nit a casa d’una amiga que ha intentat suïcidar-se i, de camí al domicili conjugal, no troba cap excusa versemblant per explicar-li al marit. De tota manera, ell no hi és: a la Shirley li portarà bona part de la novel·la adonar-se que l’ha abandonat. En el seu deambular, ensopega amb amics, familiars, veïns i desconeguts que semblen menysprear-la o viure en un món paral·lel, on la Shirley, tan càndida com sarcàstica, devora llibres i, aliena a les convencions socials, sembla compartir la confusió d’Alícia al País de les Meravelles. El seu remolí vital es mimetitza amb l’estructura narrativa, on conviuen cartes, fragments d’una novel·la, apunts, pensaments, records, digressions. Però res sobra. Cada frase està afilada per una psique especialment hàbil en l’observació («es va asseure com la seva sogra, com una viuda de Vuillard, com algú que porta els seus estalvis en una bosseta cosida a la cotilla»).

En l’estranyament del personatge hi ha molt de la mateixa autora, que es va instal·lar a París amb el que duia posat el 1950 per convertir-se en escriptora i que va mantenir una relació molt distant amb la seva mare, igual que la protagonista. Gallant va perdre el pare als 10 anys i la seva progenitora, que va tornar a casar-se de seguida, es va desentendre d’ella, deixant-la a càrrec d’un tutor i, després, en alguns internats. Així, la sensació d’orfandat impregna la novel·la. Malgrat el sarcasme, de les situacions desenraonades, de les exhibicions d’enginy, ‘Una bona estona’ resulta una elegia disfressada de sàtira. Al camí cap a la maduresa, la Shirley encadena pèrdues: la seva mare, el seu primer marit, mort en un estúpid accident («vaig saber que el meu únic triomf en la vida, el meu únic èxit, seria aquest matrimoni»), i el desengany amb el segon, un ésser gèlid, incapaç d’empatia. Però no hi ha tragèdia ni autocompassió, perquè així és la vida. Allà és on pren ple sentit l’epígraf d’Edith Wharton que encapçala el text: «Si et decideixes a no ser feliç, no hi ha motius per no portar una vida acceptable».

Notícies relacionades