¿Necessitem un programa de llibres a TV-3?

D’Albert es diu, per exemple, que va rebre «una educació molt completa i formal. No com la de la gent pobra de la seva època, que es cagava pel carrer fent el pi» o que «el títol de ‘Solitut’ també hauria pogut ser el de la biografia de la dona de Killian Jornet». Aquestes dades biogràfiques, que es podrien denominar ‘paròdiques’, s’ofereixen en els primers minuts del programa d’una forma molt desenfadada –com s’aprecia–, però després la referència a l’autor o autora passa a ser una mínima excusa per jugar a l’acudit o a l’anecdotari personal (gens literari) dels convidats, en aquests dos casos Toni Soler i Empar Moliner.

Frivolitat moderna

La voluntat de no ser rigorosos s’evidencia ja en la primera línia del text biogràfic que fa néixer l’Albert el 1896, quan realment ho va fer el 1869, com bé indica l’editora de Club Editor Maria Bohigas, que ha publicat els contes complets de l’autora, a més d’alguns significatius inèdits, i que defineix l’espai com «un programa de literatura en el qual tot gira al voltant del fet de no llegir». Eugènia Broggi, editora de L’Altra, dubta que la fórmula adequada sigui «la d’oferir la cultura d’una manera frívola i suposadament moderna».

Les (poques) veus a favor del programa es recolzen en el malentès sobre el joc, perfectament lícit, que suposa prometre un espai literari i després fer alguna cosa absolutament allunyat d’aquest, una de les fórmules tradicionals de l’humor absurd. «El primer error és considerar ‘Una història de la literatura’ com un programa cultural», va tuitejar l’escriptor Enric Gomà. No obstant, una dada més aporta arguments a la discussió i és que el programa ha sigut seleccionat per la Crida, una línia de foment de l’audiovisual portada a terme pel Departament de Cultura i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que prioritza precisament els continguts culturals.

La polèmica, no obstant, porta el discurs un pas més enllà: a l’eterna queixa dels editors, els llibreters i els autors de Catalunya per l’absència als canals públics catalans d’un programa dedicat als llibres, una realitat que ha tingut un èxit mantingut a través dels anys en països com França amb els històrics programes de Bernard Pivot (‘Apostrophes’ o ‘Bouillon de Culture’) i a Alemanya amb els de Marcel Reich Ranicki. Avui tant França com Alemanya continuen tenint programes literaris a les seves respectives cadenes públiques, que inclouen entrevistes tranquil·les i en profunditat amb els autors. En l’actualitat, l’oferta llibresca del canal autonòmic es redueix, al canal 33, als tot just 15 programes anuals de ‘Tot el temps del món’ que presenta Anna Guitart (i que segueix aquest model de reposada excel·lència, centrat en les novetats) i les 10 entregues d’‘El retorn de les lluernes’, apuntalat en els clubs de lectura del Servei de Biblioteques de Catalunya.

A BTV el cas és encara més accentuat tenint en compte que al febrer va eliminar de la graella tots els seus programes culturals, ‘La cartellera’, ‘La família Barris’ i el veterà ‘Àrtic’.

Servei cultural

Avui queda molt lluny, 10 anys, el comiat de ‘L’hora del lector’, el programa comandat per Emilio Manzano que va traslladar a TV-3 la fórmula d’èxit foguejada a BTV amb ‘Saló de Lectura’, on es va fer una aposta allunyada de la pedanteria, el principal argument en contra dels que consideren que un programa de llibres és verí per a les audiències, tot i que un canal públic potser hauria d’anteposar la pedagogia i el servei cultural a altres premisses.

Des de Mallorca, on Manzano s’ha tornat a instal·lar recentment, després de tancar Pickwick, la seva productora (en la qual va fer ‘Amb filosofia’), reivindica la senzilla fórmula d’«un presentador que s’ha llegit els llibres i un espai on se’n parli aportant idees, amb una voluntat prescriptiva». Al llarg d’aquesta dècada, Manzano, de provada solvència, no ha deixat de proposar programes de llibres i culturals a la televisió catalana sense èxit. «Crec que editors i llibreters haurien d’exigir a una televisió pública un seguiment de la seva activitat cultural, però sembla que hi ha un pacte de silenci, ningú s’atreveix a parlar malament de TV-3. El periodista no entén que TV-3 no faciliti una plataforma d’informació i promoció per a l’actual panorama literari català. «Estic molt al dia del que es publica i aquest terreny està superviu. Hi ha escriptors de 30 i 40 anys que estan publicant llibres formidables».

Trobar el to

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El llibreter Xavier Vidal, de Nollegiu, que compta amb un espai de prescripció llibresca en el programa radiofònic de Josep Cuní, creu que el gran problema dels programes culturals i que s’arrossega des de fa molts anys és que «no s’hi ha sabut trobar el to». En relació amb aquest to, Vidal apunta a tres tipus de programes audiovisuals: el més saberut i intel·lectual «que no tenim i que potser hauria de ser en alguna part, tot i que mai es justificarà per la seva audiència»; un altre model «que està molt bé», assenyala, és el veteraníssim ‘Página 2’ de TVE, que des de fa anys dirigeix amb èxit Óscar López, en què «es parla de llibres, fonamentalment de novetats, no de lectura i literatura». I després hi ha el model radiofònic ‘Ciutat Maragda’, que dirigeix David Guzmán a Catalunya Ràdio, en què sí que es parla de lectura i literatura «a un públic no excessivament ampli».

Davant això, Vidal, malgrat les audiències, trenca una llança a favor de TV-3 pel fet que als informatius hi hagi setmanalment un espai dedicat a les novetats i que a Més 324 Xavier Grassethagi aconseguit incloure entrevistes a autors –inclosos poetes– en un programa d’actualitat. «Aquesta transversalitat em sembla molt més efectiva i interessant». Això no treu que un programa exclusiu de llibres amb un to que sàpiga connectar amb un lector mitjà i que es realitzi al llarg de tota la temporada sigui ara com ara una absència a TV-3.