‘Clara Sola’: misticisme i desig

No és gaire habitual trobar una pel·lícula amb un personatge principal que, a través de la seva personalitat i de les seves particularitats, inundi tan rotundament el significat i fins i tot l’atmosfera d’una pel·lícula. És el que passa amb l’‘opera prima’ de la costa-riquenya Nathalie Álvarez Mesén, construïda al voltant d’una protagonista femenina l’influx de la qual l’envaeix tot. Podria ser una heroïna, però l’han convertit en una màrtir, perquè el seu entorn no li permet ser realment lliure, ja que la religió i les convencions socials constitueixen el seu jous. Té capacitats especials: es comunica amb els animals i diuen que pot curar a través de la Verge, però la seva veritable naturalesa, tant física com sexual i fins i tot espiritual, està reprimida, anul·lada. Així, el descobriment del desig la submergirà en una espiral de progressiva ruptura amb els lligams patriarcals que l’havien constret.  

La directora ens submergeix en un univers profundament sensorial, tel·lúric, místic, de manera que podem veure i sentir les coses tal com Clara les percep. El realisme màgic hi és present, però no des de la perspectiva de García Márquez o Isabel Allende, sinó des de l’òptica de les escriptores llatinoamericanes que operen en l’actualitat i que narren d’una manera tan singular allò que és intangible. S’hi conjuga a la perfecció el poètic i el primitiu, el simbolisme amb les pulsions més bàsiques. És una pel·lícula especial, com Clara, magnètica i fràgil, delicada i eixelebrada, ascètica i terrenal. Nathalie Álvarez Mesén s’insereix en la línia de directores com Claudia Llosa i Alice Rohrwacher, en les quals l’imaginari fantàstic es torna palpable.