Putzi, el pianista nazi que va xiuxiuejar a l’oïda de Hitler a ritme de Wagner

«Va ser l’única persona que va treballar personalment per a Hitler i li va xiuxiuejar a l’oïda però que també ho va fer a l’oïda de Roosevelt», el president nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, comptant-li el que sabia del líder nazi, fet que va semblar col·locar-lo «en el costat bo de la història i que el va salvar durant la desnazificació», assenyala Snégaroff. Autor de diversos assajos, ha optat per una molt documentada novel·la, ‘Putzi. El confidente de Hitler’ (Seix Barral), per recórrer la vida i la psicologia d’aquest home, nascut al si d’una rica família de marxants d’art.  

Putzi (Munic, 1887-1975), afegeix l’historiador, «va mantenir el seu potent vincle amb Hitler fins al final. No va deixar d’esperar una paraula d’afecte seva malgrat que aquest el va abandonar». Des dels anys 20 va ser molt present en la vida del futur líder del Tercer Reich, des que va escoltar un dels seus discursos en una cerveseria muniquesa i va quedar captivat per la seva oratòria antisemita. Per a ell, fill de mare nord-americana i pare alemany, i estudiant de Harvard que va dirigir la seu a Nova York del negoci familiar i va ser amant de l’escriptora Djuna Barnes, la relació entre els dos països era molt important i va veure en Hitler «l’agent de la reconciliació d’Alemanya i els EUA davant l’enemic comú: jueus i bolxevics». No perdia l’esperança que acabés forjant una aliança amb els nord-americans per «defensar la gran raça nòrdica» tot i que el Führer no anava per feina. Tampoc no li va fer cas, per cert, quan li va aconsellar aprendre anglès i afaitar-se el bigoti.

«Tenia, gràcies a la seva família, molts contactes, i li va aportar moltes coses a Hitler, com xarxes financeres i diners, amb el qual va convertir la revista del partit nazi en una màquina de guerra gràcies a la propaganda», constata Snégaroff, o va finançar la publicació de ‘Mein Kampf’. Després del fallit ‘putsch’ de la cerveseria de Munic del 1923, prossegueix, va ser en la residència familiar de Putzi, on havia passat agradables vetllades, on Hitler va buscar refugi. Allà, Helene, dona del mecenes, «va convèncer el líder nazi, que tenia a punt una pistola per suïcidar-se, que no ho fes: li va dir que el món depenia d’ell». I mentre va ser a presó pel cop d’estat, Putzi va jugar «un paper important, el va visitar sovint, va ser el seu confident i va estar llegint autors americans». 

Destaca el periodista que Putzi havia deixat «en xoc Hitler» quan una nit en un casament el va sentir interpretar Wagner al piano. Va acabar tocant per a ell quan l’hi demanava, amb urgència, de dia o de nit. «Va veure en ell un vincle que el portava al seu admirat Wagner, també ideòleg de l’antisemitisme i del supremacisme blanc». 

Buscar-li dona a Hitler

Es fa ressò també el llibre de la teoria de Putzi que considera Hitler «asexual». «No creia que fos homosexual, però ell i altres historiadors deien que li agradava atraure les dones però alhora li fastiguejava el cos humà, el cos físic de la dona –relata–. Això explicaria la relació una mica conflictiva amb les dones. A Putzi se li va ficar al cap trobar-li dona i li va oferir dones angleses o americanes, com les germanes Mitford, unes de les quals va acabar suïcidant-se, o Martha, filla de l’ambaixador nord-americà William Dodd, perquè així aconseguiria la seva fantasia d’unir de manera biològica Alemanya amb el món anglosaxó. Però va fracassar, perquè tot i que Hitler feia grans declaracions d’amor a les dones, fins i tot a la dona de Putzi, no hi va haver contacte carnal».  

Va ser el cap de premsa de Hitler davant la premsa estrangera, i va decidir qui s’hi podia acostar o no, però a partir del 1934 va començar a caure en desgràcia. La seva influència sobre un líder nazi cada vegada més poderós es va interrompre pel no menys ambiciós cercle que envoltava el Führer, amb el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, al capdavant, que percebent-lo com un rival va maniobrar per eliminar-lo orquestrant una «perillosa i tragicòmica broma de mal gust».

Amenaça d’assassinat

És al 1937, quan des de la cancelleria li ordenen que pugi a un avió que el portarà a Espanya en plena Guerra Civil perquè s’hi ocupi dels periodistes alemanys. A bord li fan creure que el pilot el llançarà sobre les línies comunistes, però aterren a Leipzig. Li diuen que va ser «una broma sense maldat» que a «Hitler li va semblar hilarant». Però per a ell va ser un seriós avís que volien assassinar-lo. Va fugir a Suïssa, exiliant-se després a Londres i acabant als Estats Units, pres però gaudint de privilegis, perquè Roosevelt, a qui havia conegut el 1917, el va convertir en el seu informant. 

Les arrels del trumpisme

Notícies relacionades

El senyor del Zyklon B d'Auschwitz

Amb el peu esquerre

Detalla Snégaroff que el llibre uneix tres lectures: «la de la figura al·lucinant de Putzi, del feixisme explicat d’una altra manera; la del feixisme en països com Espanya, Anglaterra i els Estats Units, on també hi havia persones tan antibolxevics que creien que Hitler era la solució; i, l’explicar com es transmet la memòria alemanya, veure com el temps pot fer un treball d’oblit en casos com aquest».  

Per a l’historiador, «hi ha un fil entre les lleis de Nuremberg contra els jueus i les lleis racials i supremacistes dels Estats Units. És en elles on cal buscar per comprendre les arrels del trumpisme, les de la por de la dissolució de la raça blanca. Roosevelt ja tenia idees horroroses respecte als immigrants del sud, deia que tacarien la raça blanca americana».