Sean Baker: «La societat ha d’afrontar els seus prejudicis sobre el sexe»

Pel·lícules com ‘Starlet’ (2012), ‘Tangerine’ (2015) i ‘The Florida Project’ (2017) l’han erigit en un dels exponents més genuïns del cine independent americà, i com a retratista excepcionalment empàtic dels que han sigut arraconats als marges de la societat estaounidense. El seu nou treball, ‘Red Rocket’ funciona en els dos sentits a tall de rotunda confirmació. Aquí, el cineasta de Nova York converteix el retrat d’un actor porno acabat que torna al seu poble natal en una pertinent reflexió sobre el circ de la política.

- ‘Red Rocket’ transcorre durant les eleccions nord-americanes del 2016, i el seu protagonista és un individu masclista, fanfarró, egocèntric i entabanador. És temptador assumir que es tracta d’un ‘alter ego’ de Donald Trump.

- Per dir la veritat, la pel·lícula pretén ser més aviat una crítica als polítics i la política en general, i crec que també Hillary Clinton s’hi podria trobar al·ludida. L’he fet amb l’esperança que interpel·li tots els sectors de la societat, i que els animi a parlar entre si, perquè el meu país mai havia estat tan dividit com ho està ara socialment i culturalment, i no crec que pugui suportar aquesta situació gaire més temps. Per descomptat, no negaré que jo tendeixo a situar-me a l’esquerra de l’espectre ideològic. Les meves pel·lícules ho deixen clar. 

- Del seu cine, a més, se sol dir que mira de desmitificar la idea del somni americà. ¿Hi està d’acord?

- Però, ¿què és el somni americà? No n’estic segur. Als anys 50 l’expressió solia al·ludir a la possibilitat d’arribar a una vida confortable i segura, però en algun moment es va convertir en mer sinònim de riquesa i poder, i aquest és el significat que els polítics li donen actualment. El que no admet dubte és que les meves pel·lícules retraten gent que s’ha vist abocada a l’economia subterrània, la pobresa i la marginalitat pel sistema capitalista. I aquesta gent va créixer creient que els Estats Units són la terra de les oportunitats, perquè així els ho van fer creure. Òbviament, els van enganyar.

- Les treballadores i els treballadors sexuals són una constant del seu cine. ¿Per què?

- Perquè aquests oficis estan envoltats d’una doble moral que em sembla terrible. La prostitució, sense anar més lluny, és la professió més antiga del món i, al meu país, continua sent il·legal a tots els estats menys Nevada. Els treballs sexuals continuen estant estigmatitzats i criminalitzats però alhora, per bé o per mal, són treballs essencials. Jo en parlo per reivindicar la humanitat dels qui els porten a terme.

- La pornografia, al cap i a la fi, té un gran impacte cultural, i d’alguna manera això és una cosa de què també parla la seva pel·lícula.

- Així és. Quan jo era un noi, descobrir el porno era un procés molt complicat, i es limitava a fullejar algun exemplar de la revista ‘Hustler’ d’amagat, de tant en tant. Actualment, mocosos de 10 anys tenen accés descontrolat al porno ‘online’, i està demostrat que això condiciona tant la seva idea general del sexe com l’actitud que mostraran en el futur a l’hora de practicar-lo. Això és un problema que la nostra societat no està afrontant; no estem assumint la nostra relació amb el sexe. I no ho està fent per aquest puritanisme hipòcrita que la qüestió genera. Un exemple: quan vaig anar al cine a veure ‘L’esquadró suïcida’, que és una pel·lícula ultraviolenta, al meu costat hi havia un nen d’uns 8 anys acompanyat del seu pare, i al preguntar-me quins efectes tindrien les escenes d’amputacions sobre la criatura em van venir ganes de trucar als Serveis Socials. Però la violència està socialment acceptada i el sexe, que és una cosa natural i positiva i maca, continua sent tabú. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

- Després de l’èxit que va obtenir gràcies a ‘The Florida Project’, vostè segurament podria haver tingut accés al cine ‘mainstream’ o, almenys, a la possibilitat de treballar amb pressupostos més grans. No obstant, ‘Red Rocket’ és una pel·lícula encara més petita. ¿Què va passar?

- Els cineastes solem donar per fet que treballar amb més diners i actors més coneguts ens farà la vida una mica més còmoda, però jo he de ser realista i no oblidar que, si amb el temps he aconseguit cert èxit artístic, probablement sigui perquè el que se’m dona bé és aquest cine petit i independent. Dit això, la veritat és que els últims anys vaig estar treballant en un projecte molt més gran. M’hi vaig dedicar durant dos anys i, de sobte, el coronavirus ho va llançar per la borda. En el seu lloc va sorgir ‘Red Rocket’, amb un pressupost que és una quarta part del de ‘The Florida Project’. Per moments noto que vaig per enrere, com els crancs. Suposo que, si això és així, segurament així és com ha de ser.