Del quiosc al museu: el viatge del còmic en els últims 40 anys

Max va estar en l’estrena de la cita barcelonina de la historieta, de la qual té «flaixos», com la cua que va fer per aconseguir un «dibuixet» de Moebius. «Només vaig tornar a fer cua a Angulema per Ever Meulen, de qui després em vaig fer amic –afegeix–; l’altre artista per qui hauria fet cua, Robert Crumb, el vaig tenir una vegada assegut al costat firmant i no em vaig atrevir a demanar-li una dedicatòria». Max també és present en la 40a edició del Comic Barcelona, que se celebra fins diumenge, amb els àlbums ‘Fiuuu & Graac’ i ‘Saboteando a Shakespeare’. «En l’època dels còmics, amb les sèries de periodicitat mensual, els dibuixants vam tenir el més semblant a un sou que mai hem tingut –diu–. A més, aprenies molt de comparar-te amb els altres autors de la publicació, el conjunt et deixava clar on estaves artísticament».

Antoni Guiral, comissari de l’exposició 40 anys de Saló, 40 anys de còmic, afegeix una altra virtut al format revista: «Dona projecció als artistes joves, que publiquen al costat d’altres ja reconeguts».

Tirades molt respectables

Alguns còmics van tenir tirades molt respectables, d’entre 30.000 i 50.000 exemplars mensuals i, a causa de la proximitat que brindaven els quioscos, van aconseguir un notable impacte social. Va ser el cas de l’antològic especial d’‘El Víbora’ sobre el cop d’Estat del 23-F.

Però tot això és història: als anys 90 hi va haver una extinció dels tebeos adults que ni la dels dinosaures. ¿Les causes? La consolidació dels àlbums, la pèrdua de qualitat de les revistes, l’esgotament del ‘boom’, la irrupció del format ‘comic book’ com a vehicle de sèries, enumera Guiral.

El que portem de segle XXI pertany en l’àmbit del còmic a la novel·la gràfica, etiqueta una mica pretenciosa i que ni és nova ni es refereix a res nou, però té un indubtable ganxo comercial, així que benvinguda sigui. No queden còmics ni gairebé quioscos, però hi ha la tira d’editorials independents dedicades al còmic, els gegants de l’edició tenen els seus segells de còmic, a Espanya hi ha unes 300 llibreries especialitzades en còmic o amb departaments de còmic i fins i tot hi ha una lliga de ‘best-sellers’ de qualitat, amb Paco Roca al capdavant. «L’etiqueta de novel·la gràfica ha servit perquè el mitjà es treiés de sobre qualsevol complex que pogués tenir i per atraure lectors que no hi feien atenció», diu Guiral.

En el fons, estem dient que el còmic ha conquistat el prestigi intel·lectual que durant temps se li va negar i que, en efecte, li feia molta falta. Però a ningú li amarga un dolç.

Episodi revelador

La Fundació Joan Miró va acollir el 1984 l’exposició ‘Tintín a Barcelona’, amb peces d’una infinitat de dibuixants de còmic i il·lustradors: un ‘who is who’ de la llavors nova fornada nacional i internacional. La mostra va ofendre un grup d’intel·lectuals i artistes de la vella guàrdia, que va difondre un manifest amb perles com: «Resulta summament perillós per al reconeixement adult del novè art que la Fundació Miró triï, per a la seva primera exposició monogràfica de còmics, una obra amb destinataris infantils i sense prou rang estètic per ser hoste d’una entitat amb un nom tan il·lustre». Era subjacent en l’enrabiada la facilitat amb què Hergé, el creador de Tintín, es va acomodar a l’ocupació nazi de Bèlgica. Però titllar d’«infantiloide» un dels corpus artístics més destacats del segle XX, de qualsevol disciplina, és de traca. Ironia sagnant: l’«il·lustre» Miró també era qualificat popularment d’«infantiloide». El manifest en qüestió aclareix de què parlem quan parlem de complexos i prestigi.

Al contrari, actualment no és estrany que hi hagi exposicions de còmic en museus i la Generalitat de Catalunya adquireix com a patrimoni originals segons les seves modestes possibilitats, especialment després que l’Arxiu Lafuente de Santander, d’un particular, la deixés en evidència al comprar directament als autors gairebé tota l’obra existent del còmic ‘underground’ barceloní dels 70.

Dones i joves

Max va ser, el 2007, el guanyador del primer Premio Nacional de Cómic, atorgat pel Ministeri de Cultura, amb l’obra ‘Hechos, dichos, ocurrencias y andanzas’ de Bardín el Superrealista. «La constitució del premi va ser el reconeixement oficial, per fi, que el còmic és un art a l’altura dels altres», diu Max. Vam haver d’esperar fins al 2018 perquè el guanyés una autora, Ana Penyas, amb ‘Estamos todas bien’. I el 2019 també hi va haver triomf femení: Cristina Durán Costell, Miguel Ángel Giner Bou i Laura Ballester Beneyto amb ‘El día 3’.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Si bé hi va haver pioneres durant el franquisme, especialment en l’òrbita del còmic sentimental, i ja des de posicions rebels als anys 60 i 70, l’eclosió d’autores s’ha produït aquest segle amb la novel·la gràfica i l’humor gràfic. No obstant, cap dona ha guanyat encara el premi del Còmic Barcelona a la millor obra espanyola. Això sí, els cartells de les tres últimes edicions són de moltes altres artistes, com Carla Berrocal (2022), Raquel Riba Rossy (2021) i Belén Ortega (2020).

Disparat el consum de manga entre nens, adolescents i joves, Guiral considera urgent una «renovació generacional» del públic del còmic. Creu que ja ha començat i que anirà a més; no debades, l’aposta editorial pel còmic infantil i juvenil és cada vegada més ferma.