Crítica de teatre

‘Unes abraçades insuportablement llargues’: vides al límit a la recerca de la redempció

Ferran Utzet ha portat a la Biblioteca amb la seva pulcritud i compte extrem habituals, acompanyat per un gran quartet actoral, una obra ambiciosa en forma i contingut

Ivan Viripaiev, rus, de Sibèria, ferm opositor a Vladímir Putin, tant que ha renunciat a la seva nacionalitat a favor de la ciutadania polonesa. Aquesta és la fitxa biogràfica d’un dels valors de la nova dramatúrgia del seu país de naixement. Ha trobat a la porta de la Biblioteca de Catalunya l’accés a l’escena catalana, i ho fa amb una obra de títol magnètic, Unes abraçades insuportablement llargues. Un text que va cridar l’atenció de Ferran Utzet, director molt vinculat a La Perla29, en un festival de dramatúrgia a Nancy.

Utzet es va fixar en una obra ambiciosa, en forma i contingut, que ha portat a la nau gòtica amb la pulcritud i l’extrema cura habituals en les seves direccions. No és comparable, per descomptat, però si La Perla d’Oriol Broggi ens va descobrir Wajdi Mouawad, un autor capital de la dramatúrgia actual, ara aposta per un altre que també navega a les aigües de la tragèdia contemporània.

Quatre joves i dues ciutats

Presenta quatre personatges joves i un parell d’escenaris, tan referencials per a aquesta joventut d’avui com són Nova York i Berlín. Tres són eslaus (com l’autor) i un novaiorquès: Amy (sèrbia), Monica (polonesa), Krystof (txec) i Charlie. Vides creuades, en moviment, i sense un rumb fix quan ja s’ha depassat la trentena i s’ha de començar a fer passos ferms en la vida. La peça despatxa una dosi de nihilisme –per allò del no future, el sexe, les drogues i la violència– i una existència que no es viu, més aviat es pateix, o es porta al límit. Efectivament, una tragèdia contemporània de manual.

Viripaiev posa a prova l’espectador més escèptic quan condueix el seu text, amb gran traducció de Miquel Cabal, cap a un desenllaç no exempt de risc. El sentit d’aquesta existència sense nord dels quatre joves busca una sortida en l’espiritualitat, i no terrenal. I el dramaturg juga fort: veus interiors, punts blaus, projecte de l’univers, espiritualitat còsmica, viatge a l’infern, dofins terapèutics, serps amenaçadores... Un assortit catàleg que pot provocar el desinterès del públic, una cosa que la posada en escena d’Utzet i l’implicat treball dels seus quatre intèrprets contraresten.

Cops de guitarra a la Biblioteca

El director salda amb nota una proposta estàtica, gairebé construïda a partir de monòlegs i pràcticament sense diàlegs, però que porta l’espectador de la mà. Viripaiev juga amb la primera i la tercera persona sense que grinyoli la jugada. Els actors no són simples narradors, com podria semblar, sinó que aconsegueixen traslladar l’ànima turmentada dels seus personatges. Alba Pujol és Amy en un treball d’actriu important; Paula Malia dona el to com a Monica, la més dolça; Martí Salvat ho fa com l’irascible Charlie, un tio que desperta antipatia, al contrari que Krystof, una mica naïf, a càrrec d’un notable Joan Solé.

Notícies relacionades

Unes abraçades insuportablement llargues no és només text i situacions, també atmosfera, de la qual s’encarrega la guitarra elèctrica en directe de Jordi Busquets. Pot ser calmada o rabiosa, i a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, escenari mudable com pocs, li faltaven uns bons cops de guitarra. Ja els té. L’espai d’Ignasi Camprodon, amb un punt de fuga enlluernadora, i les llums de Guillem Gelabert també ajuden a crear aquesta espiritualitat sideral en la qual Viripaiev entreveu la salvació.