Mostra musical

El Sónar Lisboa es referma com a pòrtic de la temporada europea de festivals

  • La cita va tenir 27.000 visitants i ja treballa en la segona edició, que se celebrarà del 31 de març al 2 d’abril del 2023

El Sónar Lisboa es referma com a pòrtic de la temporada europea de festivals
3
Es llegeix en minuts
Ramón Vendrell
Ramón Vendrell

Periodista

Especialista en pop antic, tebeos, llibres, rareses i joventut

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La primera edició del Sonar Lisboa es va acabar aquest diumenge amb un respectable programa de tarda al pavelló Carlos Lopes (amb ‘lives’, per exemple, del duo francès Polo & Pan i el portuguès d’ascendència capverdiana EU.CLIDES), i ja està en marxa la segona. Enric Palau, codirector del Sónar, i Joao Meneses, director del germà petit lisboeta, van confirmar que hi haurà festival el 2023. Per què no havia de ser així, si l’estrena va funcionar la mar de bé.

La cita va tenir 27.000 visitants als seus quatre recintes. El 60% dels assistents van ser estrangers i hi va haver públic de 60 nacionalitats, amb predomini d’espanyols, francesos i anglesos entre els forans. Palau va fer notar una atractiva via de creixement per explotar: Lisboa és sensiblement més a prop de Nova York que Barcelona i Berlín. Unes hores de vol menys són unes hores de vol menys.

El Sónar Lisboa 2023 se celebrarà del 31 de març al 2 d’abril. Això és, el cap de setmana previ a la Setmana Santa. Com aquest any. Una carta important de la mostra és aquesta posició de pòrtic del període vacacional i alhora de la temporada europea de festivals.

Espais espectaculars

Programa al marge (és clar que és important, però la marca Sónar està per sobre), una altra carta important és l’espectacularitat dels espais on es desenvolupa. En aquest sentit, és incerta la continuïtat al Hub Criativo do Beato, una antiga fàbrica estatal de farina i derivats que ha sorprès com a seu del Sónar+D. Passa simplement que per la seva condició de ‘hub’ (en construcció) es veurà obligat, abans o després, a prioritzar les activitats estables. En qualsevol cas el recanvi que s’estudia si fos necessària la mudança no és cap broma: l’espaterrant Museu d’Art, Arquitectura i Tecnologia (MAAT).

Factors diferencials

No és un tema que faci perdre la son a Palau. «Sobre els contenidors del festival, ja ho veurem», va dir. La prioritat, va afegir, és enfortir les connexions amb les comunitats creativa i científica de la capital portuguesa.

La gràcia del Sónar Lisboa (de tots els Sónar extrabarcelonins) és que tingui «factors diferencials», va prosseguir Palau. 

Un salta a la vista: Portugal és molt africà. El mestissatge és un tresor nacional que va proporcionar actuacions (Pongo, recordin el nom d’aquesta bomba de neo-kuduro) i sessions de discjòquei (Nidia, Marfox) reveladores. 

L’altre és més subtil: el Sónar Lisboa, almenys en aquesta etapa de creixement, dona als artistes l’oportunitat de ser més agosarats. Richie Hawkin va punxar a quatre mans amb Héctor Oaks. ¡Amb discos de vinil! «És una cosa que no feia des de fa molt temps i que, em va confessar, no s’hauria atrevit a fer al Sónar Barcelona», va indicar Palau. Per allò de la pressió i el resultat segur.

Vestits per pujar a l’escenari

En un estrany moment de frivolitat, almenys de cara a la galeria, Palau va celebrar que «a Lisboa, com a Barcelona, el públic es pren molt seriosament l’‘outfit’ escollit per anar al Sónar». En efecte, «molts dels assistents semblaven voler pujar a l’escenari». Ben mirat, de frivolitat res de res. A un esdeveniment no hi vas de qualsevol manera. 

Quant a Arca, el plat fort del Sónar que se celebrarà a Barcelona del 16 al 19 de juliol i que a Lisboa va oferir un xou implacable però sense gairebé presència dels seus característics elements interpretatius: «Per a la nostra desgràcia, només sabrem què farà a Barcelona uns dies abans». Així és Arca.

L’‘allnighter’ definitiu

Notícies relacionades

Assistir a un espectacle musical només pel lloc on es fa pot semblar d’autèntic talòs (si bé en essència els liceistes porten 175 anys fent-ho, tot i que aquí entren en joc altres factors). Però si el lloc és el Coliseu dos Recreios la cosa canvia.

Teatre circular coronat per una cúpula de 25 metres de radi, va ser inaugurat el 1890. Platea alliberada de butaques, grada, dos pisos de llotja (¡amb balda!) i galeria superior no apta per qui tingui vertigen. Tot obert al públic. Diumenge de matinada va ser una olla a pressió, amb les llotges i la galeria com a vàlvules d’escapament, durant les actuacions de Leon Vynehall, Rroxymore i Bicep i els sets de Chloé Robinson, Floating Points i Rui Vargas. Un ‘allnighter’ digital comparable als grans ‘allnighters’ del northern soul.