‘Camera Café, la película:’ surrealisme a l’oficina

Portar a la pantalla una ‘sitcom’ com ‘Camera Café’ no era una tasca fàcil. La mítica sèrie de televisió tenia uns patrons molt clars i estrictes: un conjunt molt coral de personatges que treballaven en una oficina i es reunien davant d’una màquina de cafè que registrava les seves relacions i les seves diferents personalitats a través de les diferents xafarderies que es generaven en l’entorn laboral. 

Notícies relacionades

Netflix confirma la seqüela de 'KPop Demon Hunters' després de l’èxit de la primera entrega

La Fundació Miró reordena l'obra de l'artista a partir dels seus processos creatius i recupera el Jardí dels Xiprers

Ernesto Sevilla es fa càrrec de la direcció acompanyat en el guió per Joaquín Reyes i Miguel Esteban, especialistes a l’hora de manejar els esquetxos i d’imprimir un particular sentit de l’humor marcià a les seves propostes. En aquesta ocasió, l’espai s’amplia i la càmera es mou per l’oficina seguint els passos de Jesús Quesada (Arturo Valls) i les seves diatribes en un món que es regeix pels seus propis codis, com que abandoni la seva carrera de ‘loser’ gràcies a un globus groc que li canvia la sort en un espectacle de màgia. 

Una comèdia libèrrima en tots els sentits, tumultuosa com ha de ser, deliciosament absurda, amb el punt just de nostàlgia cap als personatges i tenyida d’un encantador surrealisme que emparenta Berlanga amb Lynch mentre atresora instants pop memorables, com l’aparició de Karina o Andy & Lucas o la possibilitat d’un multivers ‘chanante’ on tot és possible, fins i tot les batalles samurais amb catanes, els bucles temporals o els pastissos al·lucinògens.