Luis Martín-Santos, més enllà de ‘Tiempo de silencio’

Martín-Santos va morir el 1964 als 39 anys en un accident de cotxe, deixant al seu escriptori ‘Tiempo de destrucción’, l’original d’una novel·la que no va poder acabar i sobre la qual hi ha hagut dos intents de presentar-la al lector. El primer, molt anotat i exhaustiu, va ser un rigorós treball que José Carlos Mainer va portar a terme el 1975, a tall d’edició crítica, resolent finalment el que havia sigut una patata calenta entre editors i autors amics de Martín Santos, com Juan Benet, Carlos Barral i Josep Maria Castellet, que no van saber com donar-li forma, fent que el projecte es demorés més d’una dècada després de la tràgica mort.

Mig segle després d’aquella primera edició, Galaxia Gutenberg rescata aquesta novel·la ‘maleïda’ de l’oblit amb una intenció menys acadèmica gràcies a una nova ordenació portada a terme per Mauricio Jalón dirigida a un lector molt més ampli. La nova edició, segons Luis Martín-Santos Laffon, un dels tres fills de l’escriptor, queda molt més aclarida i menys «enigmàtica». A més, es recupera aquí també el pròleg que l’autor va escriure per a la novel·la i que no va ser inclòs en l’edició de Mainer perquè ja havia sigut publicat a ‘Apólogos’, una miscel·lània de textos a càrrec de Salvador Clotas.

Un tràngol no explicat

¿Què explica ‘Tiempo de destrucción’? De nou és una història íntima en què ressonen els ecos de la societat cruel on un personatge intenta sobreviure. A tall de novel·la de formació, l’obra segueix des de la seva infantesa la deriva d’Agustín, el protagonista, un jutge establert a Tolosa que comença a entrar en certs ambients de la burgesia bilbaïna mentre paral·lelament s’enreda en la investigació d’un assassinat. A les dues últimes parts de la novel·la, fragmentàries i pràcticament esbossades, s’assisteix a un brusc i explosiu sentiment de trencament del protagonista del qual podem intuir l’origen, potser un desacord amorós, però no acabem de saber-ho del cert. «Ignorem què li ha passat a Agustín, perquè els escrits de Martín-Santos no ho aclareixen. Però no importa, perquè ell és una criatura literària i, com a tal, s’ha de considerar. No importa tant aquest destí com la brillantor de les pàgines que la descriuen», apunta Mauricio Jalón, que considera que la novel·la tal com l’ha editat queda completa tot i que necessàriament no tingui un final.

Notícies relacionades

3Cat revoluciona amb nous platós els seus informatius

Passions adolescents

Per a Luis Martín-Santos Laffon, el rescat editorial del pare és un pas més en el terreny personal que apuntala una memòria necessàriament ancorada en una nebulosa, perquè quan es va produir l’accident ell tenia cinc anys i mig. «Amb prou feines tinc records d’ell però el fet d’haver sigut una personalitat pública amb grans amics em va permetre seguir els seus passos». Déu-n’hi-do, els que li van retornar la figura del pare van ser, entre d’altres, Carlos Barral, Mario Vargas Llosa, els germans Goytisolo, Juan García Hortelano, Ignacio Aldecoa, Juan Benet i Sánchez Ferlosio, sense oblidar Eduardo Chillida i Jorge Oteiza, és a dir, els grans renovadors de la cultura que acabarien tenint un paper determinant durant la Transició. És impossible no pensar en el pes que Martín-Santos, militant del PSOE en la clandestinitat –sí, una més de les múltiples facetes d’aquest home inesgotable–, hauria pogut tenir en temps democràtics. O en aquesta mort, que alguns van voler interpretar com un suïcidi perquè l’autor havia perdut 11 mesos abans la seva dona, Rocío. «La tesi del suïcidi em sembla forassenyada, perquè ningú provoca un accident amb tres persones més, una d’elles el seu propi pare», explica Martín-Santos Laffón, que ha donat moltes voltes a aquest difícil assumpte.

Recuperació necessària

Per al fill, el rescat de ‘Tiempo de destrucción’ és un esglaó més en el procés d’una recuperació que es va iniciar fa dos anys amb la publicació de ‘El amanecer podrido’ –escrit a quatre mans amb el seu gran amic Juan Benet– i que molt probablement es prolongarà amb l’edició d’alguns d’inèdits: «Estem digitalitzant tot l’arxiu, així que és molt possible que surtin més coses. A mesura que en vegem la idoneïtat i valorem la seva aportació, les anirem publicant». La tornada de Martín-Santos no ha fet res més que començar.