Sanremo: el colossal espectacle en què intenta mirar-se el Benidorm Fest

Com a punt de partida la iniciativa resulta encertada, tot i que al Benidorm Fest li quedi un bon camí per arribar a la seva identitat i perfilar i corregir tots els serrells que han sigut tan criticats, sobretot si mai pretén acostar-se a la grandesa de la seva font d’inspiració. Pot ser que conscient del plagi espanyol, aquest any Sanremo sembla haver tret pit (i tota la seva artilleria pesada) per demostrar que cap imitació pot estar a l’altura. Així ho demostra l’equilibri perfecte entre ‘brilli brilli’ i discurs, entre espectacle i reflexió de la seva pròpia història per elevar a l’altar l’orgull i l’amor del seu país per la música. És una cosa a què nosaltres, a Espanya, no estem acostumats, o no acaba de sortir-nos del tot bé. 

Veterans

En aquest sentit, resulta significatiu que cap dels artistes que es van presentar al Benidorm Fest fossin veterans. ¿S’atreviria algú de la talla de Raphael a presentar-se com ho ha fet aquest any Gianni Morandi, de 77 anys? Una de les particularitats de Sanremo és que tots els grans cantants hi volen participar, sense importar que tinguin una carrera consolidada. Per ells no és només l’oportunitat d’anar a Eurovisió, que és la raó per la qual s’ha creat la versió espanyola, sinó que el mateix certamen adquireix un sentit propi que té a veure amb el respecte que se li professa en l’àmbit nacional. Com ara la SuperBowld als Estats Units. 

Durant tota una setmana Itàlia ret homenatge a la seva música. Ho fa en un format de cinc nits, ‘seratas’, en què es presenta els artistes en competició. La primera i la segona es divideixen els participants, 12 un dia i 12 més l’endemà. La tercera, pugen a l’escenari els 25 aspirants, mentre que la quarta normalment cantaven el seu tema juntament amb una estrella convidada, una cosa que s’ha modificat aquest any per interpretar el ‘cover’ d’algun èxit, si és italià i apel·la a la memòria col·lectiva, millor. L’última jornada, aquest dissabte a la nit, és la decisiva i culmina amb un duel a tres entre els que han aconseguit la màxima puntuació al llarg de tota la setmana. Un format mastodòntic (cada ‘serata’ dura prop de cinc hores), que a més es troba amenitzat per artistes convidats, números còmics, uns presentadors entregats i la presència omnipresent d’una gran orquestra que acompanya cada un dels números en directe, una cosa que dota els temes d’una dimensió diferent ja siguin de música melòdica o rap. 

Llegat cultural

La tradició sempre està present, sempre es posa de manifest el llegat cultural a través de la seva menció explícita. I també s’intenta imbricar-ho tot amb la història del país, tot i que aquesta sigui incòmoda, com ha passat aquest any quan Roberto Saviano va pujar a l’escenari per parlar dels crims de la Cosa Nostra i homenatjar les víctimes a través de l’atemptat del jutge Falcone. 

Efectivament, Sanremo és molt més que un festival confeccionat per anar a Eurovisió. De fet, els guanyadors del certamen poden renunciar-hi. I per damunt de tot, és un festival d’artistes. No s’admeten els productes prefabricats. La majoria dels participants són autors de les seves pròpies cançons i, només en alguns casos estan compostes per músics de prestigi que les han escrit específicament per aquest cantant. 

Notícies relacionades

Sanremo paralitza Itàlia i envia Mahmood i Blanco a Eurovisió

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

De les poques coses que s’han intentat traslladar de forma fidel al Benidorm Fest ha sigut el sistema de votació de Sanremo. I els ha sortit malament. També hi ha televot, un jurat de la premsa i un jurat demoscòpic, només que aquests diferents sistemes de votació tenen un pes diferent cada nit, per exemple, la tercera, el 100% de la puntuació procedeix del televot. 

Els favorits

Només s’ha de fer un cop d’ull als tres artistes que encapçalen fins ara la classificació per veure que encara hi ha un abisme entre les nostres pugnes infantils entre Tanxugueiras, Rigoberta Bandini i Chanel i la proposta de Sanremo, en què no s’intenta vendre-li la moto a ningú. Mahmood (que va quedar segon a Eurovisió fa dos anys) amb Blanco, en una balada èpica en què els dos homes dinamiten les fronteres de la masculinitat a través de la seva sensibilitat; Elisa (vencedora de l’edició del 2001) amb la seva característica potencia expressiva vocal que deixa sense paraules, i l’esmentat Gianni Morandi amb un tema de Lorenzo Jovanotti d’allò més marxós, que podria ser un himne immediat. Però a més, trobem defensant les seves cançons la també mítica Iva Zanicchi, que ja ha guanyat el certamen tres cops, el primer el 1967, al costat de noves dives com Noemi i Emma i grups tan suggerents com La Rappresentante di lista amb el seu ‘Ciao Ciao’.