Crítica d’òpera

Una grisa ‘Dama de piques’ liceista

La sensacional òpera de Txaikovski no va arribar a alçar el vol en la seva tornada al Liceu

Una grisa ‘Dama de piques’ liceista

Enric Fontcuberta/EFE

2
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

La història recent de ‘La dama de piques’ de Txaikovski al Liceu ha estat plena de cancel·lacions pels problemes de salut d’alguns dels seus intèrprets. Va passar tant el 2003 com el 2010, durant les reposicions d’aquesta producció de Gilbert Deflo estrenada a l’antic Gran Teatre el 1992 i que ara ha tornat en plena pandèmia, tot i que sense haver de lamentar baixes per malaltia. La funció es va oferir en memòria de Jordi Maluquer, crític, periodista i gestor que va ser administrador del coliseu català i que va morir recentment.

La sumptuosa proposta teatral del ‘regista’ belga és un dels muntatges més cars del fons d’armari liceista, i una vegada més van funcionar el vestuari i els decorats de William Orlandi realçats per la il·luminació d’Albert Faura. El muntatge explica amb claredat la trama sense renunciar al molt que té l’òpera de costumista, amb grans escenes de ball coreografiades per Nadejda Loujine, però també explora el subtext d’una obra que va més enllà de la ludopatia, amb l’avarícia i la mort rondant en la vida del protagonista –millor German que Hermann, per molt alemany que sigui en origen–, carregat d’obsessions. La ‘règia’ de Deflo compleix cada escena i presenta un adequat acostament als personatges, movent els intèrprets amb adequació. La partitura mira cap a la tradició europea amb escenes pròpies de la ‘grand-opéra’ i fascina pel seu melodisme.

Però malgrat comptar amb tots els elements per aconseguir un triomf, aquesta estrena va acabar submergint-se en un mar grisenc. El Cor del Gran Teatre no va tenir la seva nit; el seu cant per moments va semblar emetre’s gairebé amb sordina i van ser moltes les escenes en les quals va fallar la quadratura (el va secundar amb perícia el Cor infantil Veus-Amics de la Unió de Granollers). ¿Necessitava Dmitri Jurowski més assajos perquè la massa coral no se li escapés? En tot cas, la Simfònica del Liceu li va respondre amb eficàcia davant aquesta gran bellesa d’òpera que requereix una lectura en la qual la tensió teatral no estigui renyida amb el bon acompliment dels intèrprets tant a les pàgines més fosques com en les més líriques, sense oblidar els moments amb picades d’ullet a la música russa i cortesana.

Notícies relacionades

Per a Yusif Eyvazov probablement el de German sigui el paper de la seva vida; el tenor el va exposar amb gallardia remarcant els accents més dramàtics. En tot cas, hauria de fer més cas a les indicacions del ‘regista’, ja que en diversos moments va cantar a les fosques a l’ignorar les posicions marcades pels llums. La Lisa de Lianna Haroutounian –reemplaçant l’anunciada Sondra Radvanovsky– va convèncer sobretot en una sensacional escena final, mentre que la Comtessa d’Elena Zaremba encisava per la rotunditat de la seva veu.

L’ampli equip de comprimaris es va moure amb sencera correcció, i va destacar entre ells la deliciosa Polina de Lena Belkina i, en la seva ària, Rodion Pogossov, als quals es van unir uns efectius Łukasz Goliński, Ivo Stanchev, David Alegret, Antoni Lliteres, Mireia Pintó i Mercedes Gancedo.