Mor Meat Loaf, la veu del rock wagnerià

Meat Loaf va ser la veu grandiosa que va desafiar el punk amb cançons de vuit i deu minuts, fetes de melodrama i d’angoixa adolescent, amb les quals va portar el rock’n’roll a un estadi teatral d’emotivitat vertiginosa. Allà queda el seu clàssic ‘Bat out of hell’ (1977), orgullós trofeu de l’edat daurada dels àlbums, amb 21,7 milions d’exemplars venuts i el 9è lloc entre els ‘best sellers’ de tots els temps.

Marvin Lee Aday, Meat Loaf (Dallas, Texas, 27 de setembre de 1947), ens ha deixat aquest dijous als 74 anys, segons va fer saber un comunicat a Facebook que no especificava la causa de la mort. Estava preparant un nou àlbum amb el qual volia intentar realçar la seva carrera, rica en alts i baixos des dels seus inicis, fa cinc dècades. Perquè, abans del cop de pilota de ‘Bat out of hell’, Meat Loaf («tros de carn» o «pastís de carn»: així el va batejar el seu entrenador de futbol americà pel seu notable tonatge) va tenir una primera vida artística una mica dispersa, però amb escenes ressenyables: un primer disc compartit amb la cantant Shaun Murphy, de frondoses orquestracions i traços de gòspel i soul (‘Stoney and Meatloaf’, 1971), així com els seus papers en els muntatges originals, a Broadway, de ‘Hair’ i ‘Rocky horror picture show’ (on va portar al cine el personatge d’Eddie).

Decisiva aliança amb Jim Steinman

El més profitós que va treure de les seves incursions en l’àmbit musical-teatral va ser l’amistat amb Jim Steinman, compositor a qui va lligar el seu destí amb ‘Bat out of hell’, àlbum que recull tres cançons inspirades en la figura de Peter Pan i el País de Mai Més, creats per per J. M. Barrie. El disc va representar un desplegament de recursos: producció de Todd Rundgren i còmplices com Roy Bittan i Max Weinberg (d’E Street Band) i la cantant Ellen Foley. En les seves composicions, firmades per Steinman (que va encunyar l’etiqueta de ‘rock wagnerià’), es filtrava l’opulència de les òperes rock de The Who, la redoblada fantasia ‘teen’ de Phil Spector i els racons novel·lescos de Springsteen (el tema titular, amb el piano de Bittan, connectava visiblement amb ‘Thunder road’).

L’impacte comercial de l’àlbum va convidar a una altra obra intensa força similar, ‘Dead ringer’ (1981), de nou amb cançons de Steinman i l’assistència de Bittan i Weinberg, així com Nicky Hopkins, Mick Ronson i Cher (el fogós cara a cara de ‘Dead ringer for love’). El seu destacat paper al film ‘Roadie’, d’Alan Rudolph (1980, amb aparicions d’Alice Cooper, Roy Orbison i els membres de Blondie), va preservar el seu vincle amb el cine, que no va abandonar en el futur. Com a cantant, Meat Loaf va imposar un caràcter propi, més apassionat i profund que no pas agressiu, valent-se del seu registre natural d’ampli espectre.

Les segones parts

Però la seva discogràfica es va ressentir pel distanciament de Steinman, formalitzat a partir de ‘Midnight at the lost and found’ (1983), obra més convencional i pròxima a un hard rock similar a l’estil Adult Oriented Rock. Va seguir en aquesta línia fins que, de nou aliat amb Steinman, va viure una altra etapa àlgida amb ‘Bat out of hell II: back into hell’ (1993), àlbum apuntalat en la balada multiradiada ‘I’d do anything for love (but I won’t do that)’. El va seguir un tercer volum, ‘Bat out of hell III: the monster is loose’ (2006, produït pel ‘hit maker’ Desmond Child).

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

L’últim album de Meat Loaf, ‘Braver than we are’ (2016), va reanimar el tàndem amb Steinman per última vegada, ja que el compositor va morir el 19 d’abril de 2021. El primer ‘Bat out of hell’ es va situar al 343è lloc de la selecció dels 500 millors àlbums de la història que va realitzar ‘Rolling Stone’ el 2003, si bé va caure del rànquing en la seva edició de 2012. Meat Loaf va actuar en dues ocasions a Barcelona: el 1983 (plaça de toros Monumental, compartint cartell amb Whitesnake) i el 1996 (pavelló de la Vall d’Hebron).