Mor Joan Didion, magna cronista de veritats i ficció

«La vida canvia ràpid. La vida canvia en un instant», va escriure Joan Didion a ‘L’any del pensament màgic’, un dels seus llibres imprescindibles, escrit després de la mort del seu marit, John Gregory Dunne. Aquest instant sobtat, el de la mort que tot ho transforma, ha arribat aquest dijous per als que la coneixien.

Didion, intel·ligent veu femenina dins el que va ser originalment un món molt masculí del Nou Periodisme, una prolífica autora i virtuosa estilista de la prosa que va ser magna cronista de veritats i ficcions, crítica social i reportera política i que en els últims anys va aconseguir un estatus icònic en la moda i la cultura popular, ha mort a causa del Parkinson a casa seva de l’Upper West Side de Manhattan, a Nova York. Tenia 87 anys.

Les lletres nord-americanes estan de dol. Amb Didion se’n va una escriptora que va ser tan artesana com artista d’aquestes lletres, algú de qui el crític de ‘The New York Times’ John Leonard va arribar a dir que «ningú escriu millor prosa en anglès». Però va molt més enllà el llegat d’una autora nascuda i criada a Sacramento (Califòrnia) que d’adolescent mecanografiava frases d’Ernest Hemingway per comprendre com funcionaven.

Perquè Didion va ser també una observadora intensa, algú preocupada per l’autenticitat, que es va atrevir a desafiar falses narratives del seu país, despullar hipocresies, retratar decadències i que semblava tenir un imant per mirar personalitats i situacions convulses i a punt del caos, especialment en els seus inicis i que eren per tot arreu als anys 60 i 70 a Califòrnia, que sempre li van donar el seu millor material. «La versió Norman Rockwell d’Amèrica era un miratge convenient», va dir en una ocasió. «Si miraves de prop, vam viure un temps en què les lleis comunes eren la por, l’ansietat, l’aïllament i la soledat».

Una vida de lletres

La carrera professional de Didion, que després de ser rebutjada per Stanford es va graduar en filologia anglesa a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, va començar a la premsa, quan després de guanyar un concurs de ‘Vogue’ va optar per no acceptar el premi d’anar a París i començar a treballar a la revista. Es van afegir aviat publicacions a ‘Mademoiselle’ i ‘National Review’ i ‘Río revuelto’, la seva primera novel·la, el 1963.

L’any següent es va casar amb Dunne, un periodista de ‘Time’, i instal·lats a Califòrnia van començar a escriure guions junts i van adoptar la seva filla Quintana Roo (la malaltia de la qual també va incloure a ‘L’any del pensament màgic’ i que va morir el 2005, dos anys després de Dunne, un episodi que centra el llibre de memòries ‘Noches azules’). D’aquest treball conjunt van néixer ‘Pánico en Needle Park’, la versió d’‘Ha nascut una estrella’ que van protagonitzar Kris Kristofferson i Barbra Streisand, ‘Confessions sinceres’ o ‘Íntim i personal’.

Notícies relacionades

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Pony Bravo desafia el clixé de l’Andalusia «exòtica»

Van arribar també altres novel·les i una entrada en el reporterisme polític, especialment per a ‘The New York Review of Books’, treball de què naixerien obres de no ficció com ‘Salvador’ o ‘Miami’. «Era una observadora meravellosa i original», diria d’ella el seu editor a la publicació, Robert Silver. «Era escèptica del punt de vista convencional i brillant a trobar la persona o situació reveladora sobre la imatge general. Una gran reportera».

Aclamada gairebé universalment, l’escriptura per aquesta dona físicament menuda, prima, pàl·lida i d’aparença fràgil, que no fugia del jo, era el seu propi camí personal. «Escric per descobrir què estic pensant, què estic mirant, què veig i què significa», va dir en una ocasió. I en una altra va explicar: «Ens expliquem històries per sobreviure». Ara queden a la pàgina impresa.