Crítica de ‘West Side Story’: la mateixa història, 60 anys després

Allò dels ‘remakes’ va per barris. En funció del que t’interessi el film original, la nova versió et semblarà necessària, convincent o decebedora. De vegades et preguntes si era necessari tornar a filmar la mateixa història.

Notícies relacionades

‘West Side Story’ per a mil·lennistes: 5 diferències entre l’original i el ‘remake’ de Spielberg

Willie Colón i l’eco que ressona en Bad Bunny

‘West side story’ és un clàssic del musical modern, valgui la paradoxa: el gènere portat a les històries de rivalitats entre bandes de carrer novaiorqueses amb coartada del ‘Romeo i Julieta’. En aquest sentit, el film del 1961 era més innovador pel seu rerefons que per la seva posada en escena. Spielberg revisa la història des d’una perspectiva més actual, tot i que sense canviar l’ambientació el 1958. En la seva proposta apareixen un barri enderrocat, l’especulació immobiliària i els desnonaments. La resta és més o menys igual, reordenant certs passatges, modificant un personatge –el de Rita Moreno, l’única que repeteix en les dues versions– i accentuant la visió racial.

La seqüència del ball al gimnàs sembla sortida del vibrant moment musical d’un film anterior del director, ‘1941.’ La declaració d’amor a l’escala de servei amb la cançó ‘Tonight’ té el pols just. Tony cantant en solitari pel carrer ‘Maria’ és també precisa. La confrontació final entre Maria i Anita emociona. Els crèdits finals, distant homenatge als de Saul Bass a l’original, són preciosos. Però és lícit preguntar-se el perquè d’aquest ‘remake’ i a qui va dirigit.