Crítica de ‘Vestido de domingo’: Sedaris és més que rialles

Al gra: aquest Sedaris és una delícia en termes generals, el concepte de delícia fet servir aquí com a compendi de les qualitats de la literatura d’humor. La mirada, la paraula justa, la contenció necessària per provocar la rialla. Tota col·lecció de contes és una serralada, i hi ha cims i hi ha valls, però els 22 relats de ‘Vestido de domingo’ mantenen un nivell admirable i homogeni. Un alt nivell. Respecte a la resta de la seva obra, és probable que representi un primer estadi de maduresa després de les seves primeríssimes publicacions (‘Vestido de domingo’ ocupa el cinquè lloc en la seva cronologia editorial), i que sigui així en el sentit que ja no és només graciós, fins i tot hilarant (tot i que abans n’hi hagués prou amb això), sinó que aconsegueix –i vet aquí la gran diferència, el gest de maduresa– profunditat. I fins i tot hi ha un altre atribut sedós, la tendresa. Tindrà a veure amb el fet que els relats siguin autobiogràfics i familiars. És possible. En resum, Sedaris ens fa riure però no només ens fa riure. Aquest és el camí per convertir-se en un plat gurmet.