‘Sis dies corrents’ i ‘Espíritu sagrado’: miracles d’actors no professionals

Al passat Festival de Locarno van coincidir dues pel·lícules espanyoles que tenien una cosa en comú: no estaven protagonitzades per actors professionals. Cada una tenia la seva identitat, el seu estil i una metodologia específica a l’hora de treballar amb aquests nous intèrprets, però el cert és que tant ‘Sis dies corrents’, de Neus Ballús com ‘Espíritu sagrado’, de Chema García Ibarra, es caracteritzen pel carisma d’aquestes presències reveladores que serveixen per dotar d’autenticitat la pantalla. 

Són moltes les pel·lícules i els directors que han preferit renunciar als intèrprets formats a la recerca de més naturalitat i veritat. Des d’Arantxa Echevarría al nostre país amb ‘Carmen y Lola’ a pràcticament totes les pel·lícules de Sean Baker o fites com ‘Ciudad de Dios’, de Fernando Meirelles. La seva base es remuntaria al neorealisme italià, a ‘El lladre de bicicletes’, a Pier Paolo Pasolini i la seva volença pels rostres reals a ‘Accatone’, a Satyajit Ray a ‘Pather Panchali’ o a Robert Bresson. Precisament aquests són alguns dels referents per a García Ibarra que van marcar la seva preferència per les interpretacions naturals, que són presents des del seu primer curtmetratge, ‘El ataque de los robots de Nebulosa-5’, per al qual va utilitzar el seu cosí José Manuel Ibarra com a protagonista. Des d’aquest treball, el director il·licità es va adonar del que estava buscant per al seu cine: que la gent que aparegués davant la càmera tingués el seu propi accent, que s’equivoqués, que utilitzés les seves pròpies expressions. 

Mai fa servir la paraula càsting quan està buscant l’elenc dels seus projectes. Per això Nacho Fernández, el protagonista d’‘Espíritu sagrado’, no va tenir la impressió que estigués passant per un procés de selecció. «Em va arribar a través d’un grup de Whatsapp i buscaven un perfil semblant al meu. Com que no s’esmentava la paraula càsting, vaig pensar que buscaven figuració, total no perdia res. Així que em van tornar a trucar i em van demanar un vídeo d’un minut en el qual només mirés a la càmera», explica. En efecte, per a García Ibarra aquesta era una de les proves de foc, ja que pensa que, a partir d’un minut mirant fixament a càmera, comença a aparèixer el veritable jo a través dels gestos o els moviments incòmodes. 

A Nacho el director li va donar a triar: «¿Vols el guió complet o el que només apareix la teva part?». I va decidir només llegir la seva part, la d’un aficionat a la ufologia la neboda del qual ha desaparegut i pensa que una cosa imminent passarà, i que no sap que al seu voltant s’ha creat una xarxa de tràfic de persones que s’aprofita de la seva ingenuïtat. 

No va veure la pel·lícula completa fins a la ‘premiere’ al Festival de Sevilla i es va quedar al·lucinat. «Amb la boca oberta, perquè em va trencar els esquemes de tot el que havia fet. ¡Jo pensava que anava d’una cosa i no, anava d’una altra! Un xoc cerebral, una genialitat». 

En el cas de Neus Ballús va buscar els seus actors dins del gremi de lampistes. Va estar treballant amb ells durant tres anys fins que va anar configurant un guió que tenia molt en compte la mateixa personalitat de les persones reals que havien d’interpretar uns personatges que eren una versió exagerada d’ells mateixos. La directora va estar treballant amb Pep Sarrà i sobretot Valero Escolar i Mohamed Mellali durant tres anys. El seu sistema de treball va ser totalment diferent, molt pròxim al cine documental. Cada dia de rodatge, anaven a una direcció on vivia gent real i es trobaven amb una avaria que havien d’arreglar i a partir d’allà, improvisaven. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

«El meu personatge és com una caricatura exagerada. El que sí que tinc en comú és que no tinc filtre, soc molt animal i això em genera problemes, com li passa a Valero a la pel·lícula», explica Valero en la seva visita a Madrid per presentar la pel·lícula. «En el meu cas, crec que soc un 90% jo mateix», continua Mohamed. «Soc tan tímid com semblo i només vaig poder transmetre els meus sentiments a través de la veu en off que va escriure la Neus a partir de les nostres xerrades, en les quals van sortir moltes reflexions sobre com em sento per ser immigrant». 

Valero i Mohamed van assolir una fita, guanyar el premi d’interpretació a Locarno. Però a ells, el que més il·lusió els fa és el premi de l’audiència de la Seminci, perquè abans que actors es consideren públic.