Rodrigo Cortés: «Desconfio de qualsevol cosa que estigui desposseïda d’humor»

¿Com va conèixer la història real de Jerzy Jurandot i la seva companyia de teatre al gueto de Varsòvia en què està basada la pel·lícula? 

L’obra de teatre original la va descobrir David Safier, perquè s’estava documentant per a un estudi. I a partir d’allà, va conjuminar un primer esborrany sobre un grup d’actors que havien de representar aquesta funció mentre prenien una decisió a vida o mort abans del toc de queda.

¿Com es va desenvolupar el seu treball d’investigació particular? 

Només vaig voler llegir coses que s’haguessin escrit dins del gueto entre 1941 i 1945. S’han fet moltes pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial, però totes molt netes narrativament. Se suposa que hauríem de saber el que va passar allà, el que s’estava vivint en aquell moment, però en realitat les informacions són confuses i contradictòries. Per a uns el president del consell jueu era un heroi, i per a d’altres un home dèbil, per a uns un sant, per a d’altres un traïdor. Vaig descobrir que el gueto no era un camp de concentració, sinó una societat molt jerarquitzada. Hi havia rics que tenien accés a la carn i a productes de contraban i pobres que morien congelats a la nit i que no importaven a ningú. 

¿Va tenir algun tipus de referència a l’hora d’abordar el projecte? 

De la mateixa manera que a ‘Buried’ les espelmetes les encenia a Hitchcock per mirar d’acollir-me a la seva magnanimitat, en aquest cas, sentia que havia d’il·luminar-me a través de Billy Wilder. Per això vaig tractar que els diàlegs s’impregnessin d’aquest pessimisme divertit, d’aquest verí lúcid, però també del seu cor romàntic. Sempre he pensat que Wilder creia en la humanitat que, malgrat la seva desesperança, creia en l’amor. 

És cert que té un toc molt clàssic, però alhora molt contemporani pel que fa a la direcció

Li vaig donar als actors una llista de pel·lícules que volia que veiessin perquè tinguessin eines per després treballar amb ells. Sens dubte, hi era ‘Ser o no ser’ d’Ernst Lubitsch, ‘Un, dos, tres’ i ‘Berlín, Occidente’, de Wilder. Referent al ritme els vaig dir que hauríem de ser més ràpids que el dimoni, que ens trepitjaríem, encavalcaríem els diàlegs, gairebé sense respirar. També els vaig demanar veure ‘Abajo el telón’, de Tim Robbins, ‘¡Qué ruina de función!’ de Peter Bogdanovich, ‘Cabaret’, però també ‘El cigne negre’, d’Aronofsky, perquè sabessin que en termes de càmera seríem molt sensorials. 

Els seus personatges sempre semblen estar tancats en un entorn opressiu.

No és una cosa de la qual sigui conscient, però és veritat que aquesta pel·lícula té molt a veure amb ‘Buried’, perquè a més transcorre en temps real i tots estan confinats. Les dues pel·lícules són experiències molt físiques. Són pel·lícules no només per ser vistes, sinó per ser experimentades. Per alguna raó, acostumo a treballar en pel·lícules en les quals els personatges estan sotmesos a circumstàncies que els superen. 

¿Com va imbricar el que ocorre a l’escenari i el que passa entre bambolines? 

Va ser la part que més por em feia, perquè era el que més m’interessava abordar, de quina forma podíem entrar i sortir de la funció en marxa des d’un punt de vista emocional. A més, logísticament sabia que seria molt complicat perquè havia de manejar diversos punts de vista. Una cosa és el que ocorre a l’escenari, una altra el que comuniquen els actors a través de l’obra i, finalment, els seus veritables sentiments. El repte era aconseguir que tots aquests nivells encaixessin: els personatges i els papers que interpreten en escena. 

¿A quins reptes es va enfrontar pel que fa a la direcció? Perquè dominen els plans seqüència i les coreografies formals.

Parteixen d’una decisió narrativa. Jo crec que els plans complicats solen naufragar quan se sustenten pel pur exhibicionisme. Jo volia que l’espectador s’integrés dins d’aquest teatre perquè sentís de veritat el que està passant als personatges. Per això era important ensenyar les tripes de l’escenari que, per cert, es va rodar a Terrassa. 

Crec que és la pel·lícula més emocionant que ha filmat, i no només pel tema que aborda.

Té a veure amb el fet que algunes de les pel·lícules que he fet estan concebudes com partides d’escacs que es veuen des de dalt. Els personatges són peces que responen a decisions superiors. Aquí no ocorre això. 

¿Què significa en aquest context el món del teatre? Sobretot, en el moment actual que vivim. 

Que la funció sempre ha de continuar. Això significa que la creació sempre s’obre pas. Quan tot està entre tenebres, algú pot encendre un llumí i oferir una mica de llum. Com l’amor, que sempre és un acte desinteressat, un acte de renúncia i sacrifici. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿De quina forma era important el sentit de l’humor a la pel·lícula?

Desconfio de qualsevol cosa que estigui desposseïda d’humor.