Argentina: «Però, Serrat vindrà per acomiadar-se, ¿no»?

«Però, vindrà per acomiadar-se, ¿no?». La decisió de Joan Manuel Serrat de retirar-se dels escenaris va tenir el seu immediat impacte a la ciutat de Buenos Aires, on el cantant català ha teixit una relació tan entranyable que fins i tot va estudiar alguna vegada la possibilitat d’habitar-la. La novetat va circular, d’una ràdio a l’altra, amb la seva música de fons i algun comentari nostàlgic. «Vindria entre el maig i el juny», va assenyalar el diari ‘La Nación’, que va donar un lloc important al seu portal a la notícia del comiat. El mateix va fer un altre influent lloc de notícies, ‘Infobae’. El diari ‘Página 12’ va recordar per la seva banda els lligams afectius del cantautor amb l’Amèrica Llatina i, en particular, aquest país. 

No en va, fa dos anys Tamara Smerling va recopilar aquesta història al seu llibre ‘Serrat en la Argentina. Cincuenta años de amor y aventuras’. «Estimo l’Argentina perquè com diu la meva mare, allà vaig menjar molt temps. L’he estimat fins i tot quan em psoaven les ‘itakas’ [rifles] al pit, quan vaig tenir amenaces de bombes a l’escenari», va dir l’autor de ‘Cantares’ a ‘Interviú’ quan s’aprestava a retornar després de set anys de prohibicions, a finalitats de 1983. Serrat és una figura cultural i política de tal envergadura que l’última dictadura el va prohibir amb prou feines pres el poder, el 24 de març de 1976.

Aquest vincle afectiu, que es prolonga fins al present, es va construir en set anys, des d’aquell octubre de 1969 en què Serrat va recalar a Buenos Aires. Es vivia sota un règim castrense beat que començava a esquerdar-se. El país que s’espavilava li va obrir immediatament els braços. El va fer seu. Serrat es va convertir en un punt de referència.

En blanc i negre

La televisió, en blanc i negre, va ser la seva principal plataforma. «Aquestes aparicions em van obrir camins», va reconèixer Serrat al diari ‘Clarín’, anys enrere. I així va esdevenir estrella dels carnavals de febrer, amb sis presentacions cada nit davant un auditori que coneixia gairebé totes les seves cançons. L’empatia va ser mútua. Serrat va voler travessar tots els ritus d’iniciació a la ciutat: va anar als estadis de futbol i es va fer seguidor de Boca Juniors, perquè el dirigia Alfredo Di Stéfano, es va apassionar amb el tango, que havia sonat en la veu paterna, va visitar amb freqüència l’hipòdrom i va assimilar altres cerimonials urbans. Manuel Vázquez va arribar a dir que aquest encant va ser recíproc. «A l’Argentina havia posat el català de moda entre la joventut».

El nom de Serrat va començar a circular al compàs d’una idea pròpia d’aquella època, la de la revolució. Va ser testimoni dels estremiments socials. Va veure com es radicalitzava la joventut que cantava les seves cançons i llegia Antonio Machado i Miguel Hernández gràcies als seus discos. Molts dels seus seguidors es van sumar a diverses formacions d’esquerres, així com a la guerrilla peronista, Montoneros. «Van ser temps en què em van passar moltes coses efervescents. Després, el terrible: els assassinats, les desaparicions. Tot va deixar marques en mi». Va estar a Buenos Aires pocs mesos abans del cop d’Estat. Havia compost una cançó, ‘La montonera’, que mai va gravar comercialment, però, en un punt, va testimoniar fins a quin punt el drama argentí l’havia marcat. «Aquest tema té les seves llegendes. El vaig escriure, sense donar a conèixer de qui es tractava, per a una noia de 20, 22 anys, que va morir a les presons de la dictadura. No he dit mai el nom i no ho faré ara, perquè representa totes les dones assassinades. No només és una noia que mor. És una noia que mor per una idea, per un pensament tan fort que, malgrat no sentir admiració per qui la dirigeix, ella segueix lluitant». La cançó va circular no obstant de manera clandestina.

Esdeveniment

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El retorn de Serrat el 1983 va ser un esdeveniment de tot ordre, entre ells emocional, després de tants anys de separació. El mateix va passar a Xile, després de la derrota de la dictadura, en el plebiscit de 1988. Els que van presenciar els seus concerts, a un i un altre costat de la Serralada dels Andes, mai ho oblidarien. Des de la recuperació democràtica, l’autor de ‘Tu nombre me sabe a hierba’ va ser un assidu visitant, sol, acompanyat d’Ana Belén, Miguel Ríos, Víctor Manuel o, més tard, al costat de Joaquín Sabina.

Joan Manuel assegura tenir un pacte amb les seves cançons pel qual mai n’ha parlat malament en públic. A la seva manera, les generacions d’argentins que es van educar amb ell van segellar el mateix acord: Serrat és tan propi que no se’l critica. Amb el seu adeu dels escenaris, elles i ells es quedaran sense una història sentimental i un amic de tota la vida.