Crítica d’‘Aucune idée’: simfonia teatral per a actor i músic

Després de gairebé una hora d’espectacle, l’actor Graham F. Valentine –estimulant presència i fermesa– arrenca un radiador de la paret i, tot seguit, l’utilitza com a faristol per sostenir un enorme llibre d’instruccions. L’obre i arrenca a llegir amb elegància i ritme les gairebé mil paraules i sons entrellaçats del poema dadaista ‘Ribble Bobble Pimlico’, de Kurt Schwitters. És l’enèsima pirueta formal, un clímax que enlluerna els còmplices però que pot arribar a desesperar els despistats que hagin comprat l’entrada per distracció o desinformació.

Humor i música

Tot i que pugui semblar el contrari, el teatre del director suís Christoph Marthaler no és hermètic ni pretén ser pedant, malgrat el seu ventall de referències. Paraula i música es tornen imatge, i els actors són instruments per aconseguir l’impacte. En el seu retorn al festival Temporada Alta opta per un format íntim per a dos intèrprets, gairebé un vestit a mida per al seu actor fetitxe, Valentine, que comparteix escenari amb el músic de violoncel i viola da gamba Martín Zeller. Aquest arrenca l’espectacle tocant l’acord de Tristan de Wagner, aquesta dissonància que tremola com un enigma per tancar. 

Notícies relacionades

Oques Grasses, Morad, Lluís Llach i Bad Gyal encapçalen el gran concert per Palestina del Palau Sant Jordi

RTVE Catalunya bat rècords digitals després de l’entrevista a Urdangarin

Així són els personatges, un misteri que deambula entre esquetxos curts que no pretenen arribar a res ni explicar-nos cap història. Tan sols produeixen impactes que van teixint sensacions, un pòsit per acumulació. Els diàlegs absurds semblen escrits per Ionesco, fins i tot alguns per Gila, com quan un lladre pregunta al seu veí, en pompós francès, si pot entrar a casa seva a robar. Altres fragments remeten a l’experimentalisme de George Perec i els escriptors de l’òrbita del grup OuLiPo. L’humor gairebé sempre és la base, Marthaler no concep el seu teatre sense ell, tot i que també hi ha molts moments per a la música (entre altres, de Bach, Schubert i el més melòdic Léo Ferré) i la circumspecció: «¡quina bellesa!» repeteix melancòlic Valentine, que canta i interpreta amb un magnetisme que és l’essència de l’obra. 

Tot passa al replà d’un edifici, ple de portes com en un vodevil, sacsejat constantment per l’estranyesa del quotidià. Els personatges estan atrapats en rutines circulars, el seu únic contacte amb el món exterior és una bústia que escup tota mena de papers. Interactuen entre ells a través de formalismes burgesos i els seus pentinats, els seus vestits, ens remeten a una època pretèrita. Com si el temps de l’obra s’hagués congelat en un instant, un misteri que flota i ni tan sols Marthaler sap explicar, ni idea.