Crítica de José James: suau malabarisme

«¡I’m back!» (¡He tornat!), repetia dimarts José James entre aplaudiments. I no estava clar si ho deia perquè efectivament tornava al Voll-Damm Barcelona Jazz Festival o parlava en sentit figurat. Durant un temps va semblar que James, vocalista de Minnesota de veu suau, fumada i narcòtica, artista de maneres super-‘cool’, es menjaria el món. Però la seva carrera discogràfica va donar tantes batzegades que el món el va perdre de vista. Avui va per lliure però continua dret. Amb tot el ‘flow’, tota la fermesa, la seva musicalitat intacta i un públic fidel que va omplir la sala BARTS.

En aquests anys José James ha volgut ser moltes coses, però on brilla com ningú és en aquest encreuament on el soul i el jazz fan cantonada amb el hip-hop. Les seves piruetes amb les tornades de ‘Code’ i ‘Blackmagic’, dos dels seus vells èxits, van ser de gamma superior. Passin i vegin: James agafa una mateixa frase i li fa voltes i voltes com ho faria un malabarista del tocadiscs. James juga amb les síl·labes i els accents com si fossin peces d’un Lego. James deixa penjada una nota i la recull amb un sentit del temps perfecte. Ho fa en cada concert i cada vegada li funciona. I més quan al seu costat té un bateria com Richard Spaven, sorprenent metrònom humà i font inesgotable de variacions sobre un mateix ‘beat’. A més, a James se li donen bé les versions dels clàssics del soul, com ‘Ain’t no sunshine’ de Bill Withers. Però quan es posa romàntic per compte propi es dispara el sucre. El duet amb la seva convidada, la cantautora Taali, no va ser apte per a diabètics. Però James, talent únic, ha decidit fer amb la seva carrera el que li vingui de gust. Respecte, doncs.