Crítica de ‘Sobre la noche el cielo y al final el mar’: l’exactitud del dolor

El recentíssim premi Reina Sofia de poesia 2020 publica ‘Sobre la noche el cielo y al final el mar’, una narració autobiogràfica que té molt de la seva poesia perquè torna al seu terreny Zurita a l’acoblar narrativament els grans temes de la seva poesia: la soledat del dolor, el desvaliment, la malmesa memòria personal, familiar i col·lectiva, la intimitat inevitable i incomunicable, la força oceànica de la història, el calidoscopi trencat enarborant les esperances impossibles i una imaginació visionària que recorre fulgurantment mars, rius, cel, glacials o deserts. 

Esperança, malgrat tot

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

Potser per això ha de prendre la distància de l’estranya (i aquí més que efectiva) segona persona el narrador d’aquesta novel·la al mirar de construir un discurs patern sobre el fill decapitat, i anomenat Raúl Zurita, el cap del qual el pare de tots els narradors carrega físicament i simbòlicament en la nit d’un cel marítim i per «l’estranya geografia del passat». I potser per això també el dolor és tan exacte en aquest llibre i un no acaba d’entendre gaire bé per què entre tantes derives recreant el que és irremeiable, com la mort que tot ho podreix, sorgeix el cant voraç de l’esperança malgrat que la «desesperació de l’odi i de l’amor s’entremesclen en un garbuix informe d’imatges que es van embastant les unes amb les altres com s’embasten els malsons i els mals somnis». Potser perquè en aquest llarg poema narratiu «les postures de l’amor i de l’odi són les mateixes». O potser perquè Zurita explica i canta en aquest relat com es forma una consciència insubornable, quin paper va tenir en la seva vida la ‘Temptativa Artaud’, la primera acció d’art sota la dictadura, o la CADA, el Col·lectivo de Acciones de Arte. O com «tot s’ho va empassant el temps, i tot s’ho va empassant la nit, i tot s’ho va empassant la mort».

Zurita fon art i vida en un llibre que transforma el que és real en irreal proveït amb una sintaxi capaç de profanar tots els sentits. La cartografia personal del malmès narrador es torna col·lectiva perquè «corregir la vida és un espai d’art, és un treball de creació social d’un nou sentit i d’una nova forma col·lectiva de vida. Producció de vida, no de mort».