‘Érase una vez en Euskadi’, violència i innocència als anys 80

Manu Gómez tenia 12 anys el 1985. La seva família s’havia traslladat de Granada a Euskadi i es va criar en un ambient en què cada divendres hi havia manifestacions i les sucursals de bancs acabaven cremant. Ni ell ni els seus amics eren massa conscients del que passava al seu voltant durant aquells ‘anys de plom’, ho assumien sense fer-se moltes preguntes. Eren nens que volien disfrutar de la seva infància, jugar i divertir-se malgrat la negror de tot el que els envoltés. 

D’aquests records d’infància sorgeix ‘Érase una vez en Euskadi’, que precisament comença amb una metàfora que serveix per explicar molt bé el to de la pel·lícula: les pilotes de goma que llançaven els antiavalots a les manifestacions acabaven sent un bé preuat per als nens, que les recollien com trofeus. La violència i la innocència agafades de la mà. «La pel·lícula sorgeix com una necessitat vital de tornar al passat, de donar vida a uns records que em van marcar, a mi i a molta gent, però des de la perspectiva d’uns nens que només volen descobrir i descobrir. Potser per aquesta raó, els esdeveniments dramàtics, al ser vistos a través d’uns ulls innocents, adquireixen un altre sentit», explica el director. 

‘Érase una vez en Euskadi’ parla dels nens, però també dels seus pares. De tota aquesta generació d’immigrants que va marxar a les zones industrials del nord d’Espanya a la recerca d’una vida millor i a aquells a qui despectivament deien ‘maquetos’. «Ells representen gairebé tots els somnis trencats», continua el director. «Aquesta necessitat de poder anar-se’n de vacances, de comprar un vídeo VHS o un Beta, de creure que aprendran eusquera escoltant la ràdio... en definitiva, aquests petits miracles que s’intentaven aconseguir quan l’economia era molt escassa». Perquè la penúria econòmica també és molt present, ja que com el mateix director admet, el veritable mal que patien les famílies, era arribar a final de mes, aquesta era la veritable crisi. El director reconeix que a la pel·lícula era imprescindible que sortís el tema d’ETA i també l’epidèmia d’heroïna que es va carregar tota una generació més gran que la seva, perquè eren dues qüestions que van marcar el seu dia a dia. «Quan anaves a beure a una font, la trobaves plena de xeringues i quan et ficaves per un carreró hi havia tres joves posant-se un bec. El vèiem i continuàvem jugant a futbol, però era molt present en la nostra quotidianitat». 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Aquesta quotidianitat és el que millor defineix ‘Érase una vez en Euskadi’, en què a més de germans que comencen a fer atemptats dins de la banda terrorista i altres que emmalalteixen de sida, també hi ha incursions al videoclub per llogar pel·lícules d’adults, admiració per Periquito Delgado i primers enamoraments. També música, la que va marcar el mateix director. «Quan estava escrivint el guió vaig fer una ‘playlist’. Les cançons m’ajudaven a trobar l’ànima dels personatges. La Polla Records, Los Ramones, Decibels, i Los Enemigos, la seva cançó ‘El compte enrere’ sembla definir la pel·lícula a través de la seva lletra.» 

A Manu Gómez no l’importa reconèixer que ‘Érase una vez en Euskadi’ és una pel·lícula nostàlgica. «En comptes de renegar d’aquell passat, prefereixo mirar-lo amb carinyo, perquè al cap i a la fi m’ha definit com a persona.» També serà present la mort com una ombra, l’absència, la pèrdua. Elements que definiran el quartet de nens al seu camí d’aprenentatge en aquest món hostil, però alhora, en què batega l’esperança.