El Chojin: «Negar el masclisme o el racisme és inventar-se una societat que no existeix»

El Chojin (Torrejón de Ardoz, 1977), un dels rapers més coneguts i veterans del país, fa uns anys que compagina la literatura amb la música. El 2011 es va estrenar com a autor i recentment ha publicat la seva segona novel·la Siete martes (Grijalbo). En aquesta, El Chojin se centra en la violència de gènere i el racisme. 

¿Com se li va ocórrer escriure el llibre des de dues perspectives diferents?

Vivim en un món en el qual fa la sensació que quan tu tens una idea és directament la veritat i que és indiscutible. I aquesta sensació que tinc jo crec que la té tothom. De manera que ens falten angles de visió a l’hora de mirar el que està passant. Així que creia que era interessant per la meva part social a l’hora d’explicar la història donar importància a un tercer personatge que seria aquest, la diferència de visió entre els diferents angles que pot tenir una situació.

¿Ha sigut difícil escriure des del punt de vista d’un psicòleg i una dona?

La part del psicòleg em va resultar més senzilla perquè l’Edú era el psicòleg que a mi m’hauria agradat tenir. Deia les coses que a mi m’hauria agradat que em diguessin en el cas que hagués visitat la seva consulta. Em va costar bastant més ficar-me en el rol d’una dona, que a més ve d’una família bé i que és blanca. Allà sí que he hagut de demanar ajuda. De vegades, preguntava a amigues i dones del meu entorn si era més creïble o menys creïble. Hi ha un moment en el qual la Carol s’està desmaquillant, i no tinc ni idea de com funciona això. Cal fer una investigació mínima. Em va costar més ficar-me a la seva pell que en la d’ell, però m’agrada com m’ha quedat.

¿Com va ser el procés creatiu per formar l’Edú i la Carol?

Jo vaig muntar els personatges i, a partir d’allà, vaig voler explicar alguna cosa. Vaig decidir les característiques dels dos i vaig intentar fer-los el més atractius possible. Llavors, em vaig fer una llista de coses que volia tocar a la novel·la i després ja vaig aprofundir-hi. Volia dues persones que visquessin a la mateixa ciutat, que per la seva condició veiessin el món de maneres prou diferents com per sorprendre’s l’un amb l’altre.

¿En quina mesura projecta les seves experiències en l’Edú?

Doncs molt. Hi ha experiències que són pròpies i que les he posat al llibre i reflexions que també són meves i que poso al seu cap. Amb Carol ho faig també perquè hi ha hagut un parell de vegades que en converses entre ells, jo he canviat d’idea. He après molt amb ells.

¿Els seus llibres neixen, igual com el rap, com a crítica política i social?

Sí, la veritat és que sí. Soc un pesat, no t’enganyaré. Jo tinc la idea que l’artista és algú que compleix el seu paper en la societat si entreté. El que passa és que jo vinc del rap i m’han ensenyat que no només s’ha d’entretenir, sinó que has d’intentar aportar una mica de reflexió. Això intento posar-ho sempre en pràctica en tot el que faig. Jo no conec la ciutadania com una cosa passiva. He de treballar activament perquè el món que m’envolta sigui més semblant al que jo considero que és el correcte. I és veritat que estem vivint temps en què s’està legitimant un discurs que jo qualifico d’odi. Ells tenen altaveus i he d’utilitzar els meus.

Llavors, ¿és això el que el va portar a escriure sobre temes com el racisme i el maltractament?

Efectivament, de les primeres coses que vaig posar a la llista de temes eren les relacions tòxiques que arriben del masclisme i aquest racisme no enlluernador que existeix. Volia posar-los sobre la taula. I després moltes altres coses més. Com per exemple normalitzar la presència de persones no blanques a Espanya. I dic normalitzar-la, no posar el focus en el color de la pell de la persona, sinó en com és la persona. D’aquí les converses que té l’Edú amb la seva nòvia. Jo pretenia que les persones blanques que llegeixin el meu llibre entenguin que els seus veïns del cinquè (com l’Edú) viuen una miqueta diferent només perquè se’ls mira una miqueta diferent. 

Ja sap que hi ha gent que diu que a Espanya no hi ha racisme ni masclisme perquè s’està millor que en altres països, ¿com els contestaries?

No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Si no volen ni veure-ho doncs llavors és molt complicat que tinguem un debat o una discussió. És molt cert que Espanya es viu més agradable que en la immensa majoria del món. Això no significa que hàgim de conformar-nos amb el que tenim i no fer un passet més. Negar el masclisme o el racisme és inventar-se una societat que no existeix. Però sempre hi haurà gent que el negui, hi ha gent que diu que la terra és plana. 

¿Se sol trobar amb gent que banalitza el racisme i que nega rotundament ser racista malgrat ser-ho, com la Carol?

Moltes de les coses que diu la pobra Carol són coses que he viscut en primera persona. Però també ho entenc, un dels problemes que té la lluita contra el racisme és que no hi ha ni tan sols una definició amb què tots estiguem d’acord. Normalment es tendeix a pensar que racisme és agafar una persona negra, penjar-la d’un arbre i cremar-la i que tot el que no sigui això doncs no és racisme. Falta educació respecte a això. A Espanya mai s’ha volgut aturar el problema, ni tan sols reconèixer que existeix. Per a aquestes persones les minories ètniques directament no formen part d’Espanya. ¡Però, és que hi són! Som grans per acceptar les coses com són. Les xarxes socials provoquen que acabem creient que el món en el qual vivim és la bombolleta en la qual estem. És un error, no és real.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Quan la Carol pregunta a l’Edú si està boja, ¿pretenia normalitzar anar al psicòleg?

Això és. Aquesta era la tercera cosa de la meva llista. No crec que sigui possible construir una persona sana sense no entendre que el cap, els sentiments, les sensacions són el centre de tot. La salut mental és fonamental. No és el que vivim sinó com estem quan ho vivim. Com més forts estem mentre vivim una situació traumàtica més ràpid la superem. Em sembla un tema que cal tocar i per al qual la societat està preparada.