Rebecca Makkai: «El VIH continua matant un milió de persones cada any»

«Va ser un holocaust, un assassinat massiu de negligència i antipatia». Ho diu un dels personatges d’‘Els grans optimistes’ (Periscopi / Sexto piso), que recrea tres funestes dècades de convivència amb el virus VIH, amb què l’autora nord-americana Rebecca Makkai (Skokie, Illinois, 1978) ha retratat dickensianament l’era de la sida, seguint les diferents derives d’un grup d’amics gais. La novel·la va ser un dels llibres de l’any per al ‘New York Times’. 

Vostè als 80, quan va començar a circular la notícia d’un virus mai conegut fins al moment, era tot just una nena. ¿Per què li ha interessat el tema? 

És veritat, jo era molt petita. Els nens són esponges que absorbeixen tot el que passa al seu voltant i en el meu ADN hi ha la inquietud que transmetien els mitjans de comunicació de l’època. També em va marcar a mi, una adolescent que va entrar a l’institut el 1991. Vam començar el curs parlant de la sida a les classes d’educació sexual i vam acabar amb el mateix tema. Per sort no hi havia estigmatització i ens explicaven que per abraçar algú no l’agafaries, però era la preocupació número u respecte al sexe. 

A mitjans dels 80, els joves creien que s’havien guanyat un alliberament sexual que deixava molt enrere nocions com el pecat i la culpa. Però llavors, de cop, es va acabar la festa. 

Així va ser. El VIH va arribar sense avisar. El 1985, que és quan comença la meva novel·la, havien passat 16 anys dels disturbis de Stonewall al Greenwich Village novaiorquès, tot un punt d’inflexió dels drets dels gais. La sida va polititzar el sexe d’una forma que no s’havia abordat fins al moment. Ficar-se al llit amb algú a partir de llavors es va convertir en una arma. 

Això li va anar de primera als sectors conservadors per demonitzar la comunitat ‘queer’, però no només. 

Sí, el sexe es va percebre com una cosa perillosa i va marcar molta gent amb un important sentiment de culpa. Jo com a escriptora no volia jugar a repartir responsabilitats, però com a novel·lista és impossible deixar de banda les lleis de la causa i l’efecte: qui infecta qui. No he volgut jutjar, dir que algú es va infectar perquè era promiscu. Això és massa fàcil. Volia, a més, mostrar tota mena d’actituds i personatges, sobrevivents alguns, d’altres no. 

¿Com va aconseguir fugir de l’estereotip? 

Parlant amb la gent. Amb els metges, les infermeres i els historiadors, però sobretot amb els homes gais que van conviure amb el virus, infectats uns, altres no, que van perdre amants i amics pel camí. Ells em van regalar els detalls: que enganxós estava el terra dels bars d’ambient o quina cançó concreta sonava llavors. Em deien: «No, Donna Summer no pot ser perquè llavors estàvem enfadats amb ella». I és clar: qui es feia la prova i qui no. Em van explicar com es van enfrontar a la seva pròpia mortalitat.

Van ser molt generosos, sí. 

Alguns gais grans em demanen que dediqui el llibre a algun amic seu més jove que no va viure aquell moment. «Servirà perquè sàpiguen que va ser allò». Jo no he volgut ser un vehicle entre generacions però és un gran honor si el llibre ha servit per això. 

És veritat que als més joves els costa imaginar-se com va ser allò. 

Hi va haver molt silenci, sobretot als Estats Units. Ningú va estar a l’altura, ni el Govern, que va ignorar el col·lectiu i es va mostrar negligent amb ell, ni els mitjans de comunicació, que van ser molt puritans. L’estigma va arribar a quallar fins i tot entre els gais que es van amagar. 

Estem parlant en passat tota l’estona, però la sida continua matant gent. 

Un milió de persones cada any. La gent s’ha pensat que la sida s’ha curat i no és veritat. En aquest moment està afectant comunitats pobres, països africans i llatinoamericans i la percepció del problema té un biaix racista. Avui ningú s’atreveix a dir que s’ho mereixen, com als 80, però està clar que perceben que el problema no és majoritari i sobretot que no va amb la gent blanca. S’ha convertit en una qüestió marginal. 

Ara que estem immersos en una altra pandèmia, una que sí que afecta tot el món, seria bo comparar el que es va trigar a trobar un fre farmacològic per a la sida en relació amb la Covid.

Sí, en aquest cas ha sigut un any i pel que fa a la sida van ser 15 per arribar als inhibidors que realment van ajudar a frenar la malaltia. Una cosa irònica és que gran part de la tecnologia que s’està utilitzant ara en les vacunes de la Covid es basa en els decennis d’investigació sobre la sida. A més, llavors els Estats Units amb prou feines van invertir a trobar una solució, van ser els francesos els que s’ho van prendre més seriosament. Compari-ho amb la legionel·la. 

¿La legionella? 

Sí, aquesta malaltia es va detectar als anys 70 en una convenció de militars retirats i va afectar molt poca gent. El Govern va gastar milions per saber què havia passat, una cosa que va irritar profundament els activistes de la lluita contra la sida. 

L’Obamacare, gràcies al qual ja no et poden expulsar d’una companyia d’assegurances per tenir una malaltia prèvia, ha ajudat molt la comunitat portadora. 

Sí, per sort va ser un gran pas que Trump no va aconseguir eliminar. El que sí que va aconseguir és acomiadar els pocs membres que quedaven de l’antic consell assessor del VIH. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Amb tot, són lluny del sistema de sanitat pública europeu. 

Això és el que molta gent està lluitant per aconseguir. El meu pare, que va emigrar d’Hongria després de les protestes del 56, va tenir Parkinson i aquest va ser el motiu pel qual va tornar a Budapest quan tenia 80 anys, on va morir l’any passat. A Europa no abandonen les persones a la seva sort