Discos de la setmana

Crítica de ‘The lockdown sessions’, d’Elton John: un desacomplexat calaix de sastre

  • El músic empaqueta les seves col·laboracions de confinament en l’àlbum més dispers de la seva carrera, en què destaquen els duos amb Brandi Carlile, Stevie Nicks i el malaguanyat Glen Campbell

  • Els nous àlbums de Parquet Courts, Lee Morgan, The Courettes i Jarvis Cocker, també ressenyats

Crítica de ‘The lockdown sessions’, d’Elton John: un desacomplexat calaix de sastre
4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Roger Roca

‘The lockdown sessions’

Elton John  

  Universal

  Pop

  ★★★

La Covid-19 va torpedinar la gira de comiat d’Elton John i la seva resposta en aquest temps ha sigut un degoteig de ‘singles’ col·laboratius que ara conflueix, amb altres composicions, en aquest àlbum per a temps amb el pas canviat. ‘The lockdown sessions’ no enganya des del seu mateix títol, i transmet improvisació i excepcionalitat, tot i que la falta de lògica interna es fa notar en aquest cançoner que barreja electrònica hedonista, ‘power ballads’ classicones i nocturnitats de r’n’b amb assalts al rock’n’roll dels setanta, soul-gòspel i picades d’ullet country. 

Amb aquest àlbum de material propi i algunes versions, Elton John ve a dir-nos que continua entenent la música com a objecte de diversió i de relació social. En algunes d’aquestes cançons, ell n’és un més (o gairebé), cosa que el remunta, ha dit, als seus temps juvenils com a instrumentista de sessió. Però la peça d’obertura, ‘Cold heart’, que no és més que un ‘mix’ per a la pista de ball de temes del passat, dona a entendre que som davant una obra d’entretemps, tot i que aquí l’acompanyi el cant de Dua Lipa (i la producció de Pnau, trio australià amb el qual va arribar a oferir un curiós concert a Eivissa, el 2012, en l’efímer 123 Rocktronic Festival).

La pista LGTBI

Hi desfilen nombroses veus de nova planta que projecten, en principi, Elton John a les audiències juvenils, com Nicki Minaj i Young Thug (rapejant en el potable mig temps ‘Always love you’), el creador pop Charlie Puth (en la gran balada ‘After all’) o l’anglojaponesa Rina Sawayama, que domina ‘Chosen family’, tema amb pretensions d’himne LGTBI. Connecta amb aquesta sensibilitat la versió (sense novetats) d’‘It’s a sin’, dels Pet Shop Boys, amb Years & Years. L’àlbum acull l’entesa amb Gorillaz (i 6lack) en l’enrarida ‘The pink phantom’, ja creada a l’últim àlbum de la banda virtual, i a la versió ritual de ‘Nothing else matters’, de Metallica, inclosa al recent disc de tribut al ‘Black album’.

El millor tendeix a amuntegar-se en el tram final, de ressonàncies molt més clàssiques, a partir d’aquestes saboroses ‘Simple things’ tramades amb Brandi Carlile, amb accents ‘roots’ i la guitarra de luxe de Derek Trucks. Resulten simpàtiques tant ‘E-tiquet’ amb Eddie Vedder (Pearl Jam), hereu del rock’n’roll d’un ‘Saturday night’s alright for fighting’, com la cita amb Stevie Wonder a ‘Finish line’, i la trobada amb Stevie Nicks s’anota un sentit ‘crescendo’ en l’apreciable ‘Stolen cars’. Tot i que res cala tan profund com el rescat del duet final, que ve d’abans de la pandèmia: ‘I’m not gonna miss you’, una cançó en la qual Glen Campbell es dirigia a la seva dona quan ja pressentia els efectes de l’Alzheimer i que ens baixa de sobte a la realitat més desoladora després de la festa (i de la dispersió). Jordi Bianciotto

‘Sympathy for life’

Parquet Courts  

  Rough Trade

  Postpunk

  ★★★

Es diria que l’inesperat acostament al ‘mainstream’ que va suposar el formidable ‘Wide Awake!’ (2018) va fer aflorar les divergències estilístiques al si del quartet novaiorquès, que en aquest setè àlbum mira de conciliar l’aposta per la pista de ball i els sintetitzadors amb el postpunk guitarrer dels seus inicis sense que les dues direccions arribin a fondre’s en un tot harmònic. La brillantor de cançons com ‘Plant life’ (molt Talking Heads), ‘Just shadows’ i ‘Pulcinella’ redimeix el conjunt. Rafael Tapounet

‘The Complete Live at the Lighthouse’

Lee Morgan  

  Blue Note

  Jazz

  ★★★★

¿Quantes nits seguides voldries veure el teu grup favorit en directe? Aquí van tres nits, que a quatre concerts per nit en fan un total de 12. Vuit hores de música gravades el 1970 en un club de Califòrnia per un dels més grans trompetistes moderns amb un quintet electritzant; la versió molt estesa de l’únic directe que l’autor de ‘The Sidewinder’ va gravar mai com a líder. ¿Un excés? ¿Coses de la indústria del disc? En les dosis adequades, més aviat un regal que mai s’acaba. Roger Roca

‘Back in mono’

The Courettes  

  Damaged Goods

  Rock’n’roll

  ★★★★

El títol no enganya. La portada, tampoc. En el seu tercer elapé, aquest duo danès de guitarra i bateria sorgit de la fèrtil escena nòrdica de rhythm and blues de garatge amplia el seu radi d’acció per acostar-se al pop rutilant d’escola Phil Spector, evocat amb punteria a ‘Hey Boy’ i ‘Too late to say I’m sorry’, excitant combinació de mur de so i ‘fuzz’. Tot això sense deixar de rendir homenatge a altres herois com els Sonics, els Ramones, Wanda Jackson i els Beatles, al bateria del qual homenatgen a ‘R.I.N.G.O.’. R. T.

Notícies relacionades

‘Chansons d’ennui’

Jarvis Cocker  

  Abkco Music

  Pop

  ★★★★

 Seguint el fil de la seva implicació en el film de Wes Anderson ‘The French dispatch’, l’ex-Pulp projecta la seva fascinació per les fites del pop francès. Respecta ambients i contorns i mostra perícia en aquesta llengua, cobrint des del ‘iéié’ de garatge de Jacques Dutronc a la Françoise Hardy més poètica, evocant Brigitte Bardot via Gainsbourg i marcant-se un simpàtic duet amb Laetitia Sadier (Stereolab) a ‘Paroles, paroles’, amb vista a Dalida i Alain Delon. Entreteniment amb classe. J. B.