Jonathan Franzen: «He perdut la fe en el progrés i en el poder de la raó»

Jonathan Franzen (Westerb Spring, Illinois, 1959), l’autor nord-americà més reverenciat però també el que més suspicàcies desperta per les seves idees –se l’ha qualificat de misogin, de derrotista davant el canvi climàtic, d’altiu per no baixar a batre’s a l’arena de les promocions televisives, de tipus raret només preocupat pels ocells i bastant menys pel destí humà– s’acosta a la pantalla del seu ordinador per atendre la premsa. Té aspecte de llit desfet. Lògic, si es té en compte que a Santa Cruz, Califòrnia, on es va traslladar des del seu despatx novaiorquès fa cinc anys, s’ha despertat no fa gaire. «És massa aviat, em costa que em surtin les idees».

I no obstant, es mostra amable i generós en les seves declaracions. De cop tira per terra aquesta imatge d’intractable que arrossega. És senzillament un home que explica els seus problemes familiars: els seus pares es barallaven contínuament entre ells i tenien el petit Jonathan com a confident, cosa que es va endurir, sospita, la seva habilitat per afinar la psicologia dels seus vívids personatges. També es riu d’aquells que el consideren un masclista perquè «és gent que no sap llegir ficció i la confon amb la realitat».

Allò de la família no és nou a Franzen, de fet és allò de sempre a Franzen. Fa 20 anys va aparèixer ‘Las correcciones’, l’obra que el va llançar a l’estrellat, a la qual van seguir ‘Libertad’ i ‘Pureza’. La segona d’aquestes novel·les el va situar a la portada de ‘Time’ sota el títol ‘del Gran Novel·lista Americà’. Ara, suportant aquesta càrrega amb gravetat, publica ‘Encrucijadas’ (Salamandra / Empúries), amb la qual inicia una trilogia influït, diu,  per l’admiració que li desperta la seva «amiga» Elena Ferrante (¿la coneixerà personalment?).

Mig segle de transformacions

Però, oh, sorpresa. Oblidin els seus llibres anteriors, la novel·la de Franzen que realment explica la història d’una família és ‘Encrucijadas’, assegura, tot i que situada als anys 70 i incloent amb les seves dues continuacions un arc temporal de 50 anys, és inevitable que torni a relatar la deriva moral dels Estats Units. «En aquest cas m’interessava mostrar com les mitologies religioses que han sostingut l’ideari nord-americà s’han transformat en un altre tipus de mitologies més profanes a mesura que les idees més progressistes les desbancaven».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Així, el 1971, en un moment en què el divorci començava a ser una pràctica habitual per als nord-americans que «van deixar de casar-se per sempre», retrata un pastor d’una església progressista, enfrontat a una crisi matrimonial, i els seus fills que comencen a tenir dubtes existencials i coquetejar amb les drogues. «Mai he sigut gaire religiós, però de jove sí que vaig participar en aquests grups juvenils que parlaven d’inquietuds espirituals, sense bíblies pel mig, amb una estructura potser una mica antiquada i un estil molt californians i oberts. Nois que no volien saber res dels seus pares als quals se’ls convidava a parlar obertament dels seus sentiments. Això va ser molt important per a mi com a escriptor». L’autor confessa, i llegint Franzen és fàcil adonar-se’n, que malgrat que relati una època de drogues, contracultura i rock and roll, ell, personalment, no va participar de tot això.

També es manté, com el misantrop amant dels ocells que és, raonablement escèptic respecte al que ens ofereixi el futur:  «No faig res més que veure gent que considera que les vacunes són més perilloses que el coronavirus, gent que creu que Trump va guanyar realment les eleccions, però també en contrapartida hi ha il·lusos que consideren que si tots conduíssim cotxes elèctrics podríem salvar el planeta. La conclusió és que cada vegada hi ha més por». I el profeta Franzen sentencia: «He perdut la fe en el progrés i en el poder de la raó».