Un Händel brillant inaugura el cicle Palau Òpera

Revisada per Händel per a posteriors representacions ja amb el castrat Senesino com a principal estrella, ‘Radamisto’ va córrer la mateixa sort que la majoria de les obres d’aquell període, oblidada durant més de 250 anys, però l’èxit del barroc l’ha tornat ara al repertori. En aquesta estrena es va oferir amb precisos talls i algunes àries alternatives, però sense eliminar personatges. Emöke Baráth va ser la gran triomfadora: des de la seva primera ària va imposar el nivell interpretatiu majúscul al qual té acostumat el públic barceloní, amb un fraseig enèrgic, sense problemes de tessitura i pianísimos impecables. La seva ària ‘Dopo l’orride procelle’ va ser un moment màgic fins a arribar amb total seguretat a aquesta ària de bravura que és ‘Sposo ingrate, parto’, lluint un magistral control del ‘fiato’ i gran sentit dramàtic de l’ornament.

Jarousski, de menys a més

Notícies relacionades

Així serà el nou Liceu Mar: 210 funcions anuals, restaurant amb vistes i 47 milions de pressupost

Núria Marín: "Per ser bona reina es necessita alguna cosa més que saber què és babord i estribord"

Philippe Jarousski va començar amb una tensió que no va desaparèixer fins a la segona part; se’l veia incòmode, però el seu talent i expressivitat van conquerir gràcies al seu absolut domini de les agilitats, com va demostrar, per exemple, a ‘Perfido, di a quell’empio tiranno’ i a ‘Vanne, sorella ingrata’. Convincent la Zenobia de Marie-Nicole Lemieux, amb uns greus una mica inestables a ‘Sono contenta di morire’, però meravellosa en la cavatina ‘Quando mai, spietata sorte’. L’aportació espanyola del repartiment, el Fraarte d’Alicia Amo, va tenir moments fantàstics, com la seva ària ‘Mirerò quel vago volto’, lluint-se en les agilitats de ‘S’adopri il braccio armato’. Anna Bonitatibus, com a Tigrane, es va imposar en la coloratura i en el seu saber dir en una ària tan bonica com ‘La sorte, il ciel, amor,’ amb escales que recorden a ‘Rejoice’ d’‘El Mesies’.

Zachary Wilder, d’un cant més aviat irregular, va tenir bons moments com en la seva ària ‘Strage, morti, sangue’, amb una coloratura àgil però poc timbrada, al costat de Renato Dolcini com un Faresmene convincent, d’atractiu timbre, bona coloratura i fraseig teatral.