Adeu a l’Any Joan Manén

El cicle Concerts de Tarda al Palau es va inaugurar amb el programa ‘Concertinos & Cançons Catalanes’ que servia de comiat de l’Any Joan Manén als 50 anys de la mort del compositor i violinista català. No es va tractar d’un monogràfic, incloent-hi dues obres de Marc Migó, nascut el 1993. Va aixecar el teló el seu ‘Piano concertino’ (2016) interpretat per Sergi Pacheco, que el va estrenar el 2016. Néstor Bayona, al comandament de l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona, va acompanyar amb bon sentit de concertació la breu i interessant peça que permet al solista mostrar tot el seu potencial expressiu; eclèctic, Migó no renuncia a la melodia ni a les sonoritats més actuals.

Del mateix autor es van escoltar també els seus ‘Four songs in red’ (2020) per a mezzosoprano i conjunt orquestral; en aquest, la seva estrena a Europa, van prendre vida en la veu de Ketevan Kemoklidze, que acabava de tornar de Palerm on estava cantant ‘Carmen’ de Bizet. La mezzo georgiana va aportar un cant refinat i enèrgic, encara que les peces no li queden gaire còmodes per una tessitura que li va directe al passatge. El regust de Weill a «I’m in love with myself», així com la textura instrumental de «How much?» va resultar ser el més interessant.

Notícies relacionades

Els crítics rebaten el jurat que va menysprear Tanxugueiras al Benidorm Fest

Crítica d’‘En un muelle de Normandía’: entre el cine social i el cofoisme

També es va programar el bonic ‘Tríptic per a soprano i orquestra’ (1934) sobre poemes de Tagore de Ricard Lamote de Grignon (1899-1962), una obra de sabor postimpressionista comptant amb una entregada i aplaudida –però una cosa inoïble– Júlia Farrés-Llongueras, de dicció poc clara.

De Joan Manén es van escoltar primer en la veu del tenor David Alegret –d’expressiu i elegant fraseig i que acabava d’arribar de Madrid on al matí cantava una òpera de Manuel García– els seus ‘Quatre cançons populars catalans’ (1914-1918) destacant sobretot la instrumentació de ‘El rossinyol’, per finalitzar amb el seu ‘Concertino per a violí i orquestra, Op. A-49’ (1950-1954) amb la violinista Kalina Macuta com a adequada solista d’aquesta joia de captivadors accents romàntics i que va brillar amb llum pròpia en les dues ‘cadenzas’.