Joyce DiDonato il·lumina el Palau

La temporada del Palau de la Música Catalana va aixecar el teló amb el cicle Palau-Grans Veus i un concert a càrrec de la ‘mezzosoprano’ nord-americana Joyce DiDonato com a protagonista principal, que tornava a l’escenari modernista, aquesta vegada acompanyada d’Il Pomo d’Oro, amb Zefira Valova com a concertino i directora. Abans del concert, la presidenta del Palau i de l’Orfeó Català, Mariona Carulla, va donar la benvinguda a aquesta vetllada de retrobament a les autoritats, encapçalades pel president de la Generalitat.

Carulla, davant un Palau que té permès ocupar fins al 70% de l’aforament, va recordar que l’activitat la van reprendre l’1 de juliol del 2020. «La música dona sentit a la nostra missió. En aquests dos mesos d’estiu s’ha netejat el sostre i els tubs de l’òrgan, entre altres millores», va afirmar.

Uns segons després Joyce DiDonato enlluernava el públic amb el seu poder interpretatiu des de la seva primera intervenció. Però també van estar a l’altura per domini de l’estil la mitja dotzena de virtuosos que van conformar en aquesta part la plantilla d’Il Pomo d’Oro. DiDonato li va donar nova vida a moments com ‘Addio Roma’, de l’òpera ‘L’incoronazione di Poppea’ de Monteverdi, jugant amb els colors i els accents interpretatius, sense privar-se i donant-li tot el caràcter que la peça mereix, encara que per a alguns podria haver pecat d’exagerada. Però la cantant també va demostrar estar en esplèndida forma en el cant més introvertit, com en un delicat madrigal monteverdià i en una deliciosa –però molt retallada– versió de ‘Come again, sweet love’ del gran John Dowland.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

La segona part –amb l’orquestra ampliada fins als 18 instrumentistes donant brillantor a una deliciosa ‘suite’ d’una òpera de Rameau–, va estar dominada per Händel després d’una dramàtica ària de Hasse en què DiDonato es va moure sense problemes per la coloratura. En les ‘da capo’ händelianes va imposar elegants variacions, aportant un cant tan efectiu en l’àmbit emocional com en el tècnic, fent el que volia amb la veu tret del registre agut, en el qual es van sentir algunes estridències, i va acomiadar la nit a la pell d’Orlando abans de la propina de Händel.

El públic, malgrat els mòbils inoportuns, es va mostrar encantat i agraït.