Discos de la setmana Ressenya Una avaluació o crítica d'un servei, producte o esforç creatiu, com art, literatura o una actuació.

Crítica d’‘I’ve been trying to tell you’: Saint Etienne, un experiment amb ànima

  • El trio londinenc entrega el seu àlbum més arriscat, assentat en les ambientacions, els ‘tempos’ pausats i l’ús del ‘sample’

  • Els nous àlbums de The Felice Brothers, Patricia Barber, Jhay Cortez i Amyl and The Sniiffers, també ressenyats

Saint Etienne

Saint Etienne / EPC_EXTERNAS

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Roger Roca

 

‘I’ve been trying to tell you’

Saint Etienne  

  PIAS

  Pop

  ★★★★

Potser el seu fort ha sigut sempre massa subtil, i el seu irregular ritme editorial no ha ajudat, però Saint Etienne, un grup avui poc present en el debat musical, representa una exquisitat pop sempre oberta a idees que han agafat el món desprevingut. I ara, a hores d’ara, després de 30 anys de carrera, entreguen el seu àlbum més arriscat, aquest ‘I’ve been trying to tell you’, en què la noció de cançó es desdibuixa en una maror d’ambientacions intimistes, ‘tempos’ pausats i hipnòtics, i construccions assentades en el ‘sample’.

Saint Etienne arriba fins aquí després d’entregar esvelts àlbums continuadors del seu cànon pop (l’últim, ‘Home counties’, 2017) que, malgrat les seves virtuts, van donar modestes alegries comercials. Així que, perdut per perdut, els londinencs es deixen extraviar en un món paral·lel molt del seu gust, el de la insinuació i l’atmosfera, deixant la tornada fora de focus i elaborant un ‘collage’ canviant de vinyetes suggerents que agafa idees de l’estètica musical de la banda sonora, del dub o fins i tot del postrock (escolteu la dinàmica de guitarres a ‘I remember it well’). I el que acaba fent de tot això un distintiu àlbum de Saint Etienne és la veu de Sarah Cracknell, més frugal i murmuradora, però en sintonia amb els moments més recollits d’un ‘Sound of water’ (2000). 

L’arquitectura del ‘sample’

Però l’àlbum presenta una mica més de proximitat conceptual amb almenys una part del seu segon treball, ‘So tough’ (1993): la dels interludis de pel·lícula i els ‘samples’. Aquí no hi ha trofeus pop incontestables, com Avenue o ‘You’re in a bad way’, però el trio reprèn la seva manera d’integrar pistes alienes a cançons pròpies i la porta més lluny: si llavors van ser The Who o la banda sonora de ‘Peeping Tom’, ara acudeixen a fonts més inesperades, com Natalie Imbruglia i el seu ‘Beauty on the fire’, que es fon amb el codi genètic del melancòlic ‘Pond house’. Altres préstecs venen d’artistes com Lightning Seeds, Honeyz o Tasmin Archer.

Les constants de Saint Etienne es relaxen apuntant cap a un paisatge eteri transmissor de certa nostàlgia dels anys 90, i que s’acosta al clima emocional d’aquell únic i recordat àlbum de ‘One Dove’ (amb producció d’Andy Weatherall). El grup s’assenta en un patchwork postmodern que deriva cap a l’exotisme (‘Fonteyn’), un ambient naturalista (‘Little K)’ o chill de posta de sol (‘Penlop’). 

La cultura musical de Saint Etienne és vasta (recordem el tractat literari ‘Yeah! Yeah! Yeah!’, de Bob Stanley), i la processa per donar a ‘I’ve been trying to tell you’ moltes capes de matisos i significats. No s’ha de dispensar a aquest àlbum la mateixa mirada que als anteriors: és una versió deliberadament esbiaixada del seu art pop, però amb genuïns reflexos de la seva intel·ligència i la seva ànima. Jordi Bianciotto

‘From Dreams To Dust’

The Felice Brothers  

  YEP ROC

  Americana

  ★★★★

Després de tres lustres perseguint el secret alquímic que va permetre a Bob Dylan i The Band crear ‘The Basement Tapes’, els germans Felice entreguen el seu vuitè elapé, un disc de to ombrívol ple de visions apocalíptiques i exhibicions de geni líric que brilla amb especial intensitat en les cançons que obren i tanquen la col·lecció: la vibrant ‘Jazz on the Autobahn’ i l’èpica ‘We shall live again’, els versos de la qual agermanen sant Francesc d’Assís amb els fans d’AC/DC. - Rafael Tapounet 

‘Clique’

Patricia Barber  

   IMPEX RECORDS

  Jazz

  ★★★

  

El disc arrenca amb ‘This Town’, la fabulosa cançó de Lee Hazlewood que va fer gran Frank Sinatra. Passa gairebé un minut i mig. I Patricia Barber, cantant, compositora i pianista, no ha tocat una sola tecla. Només canta. O mig recita. Perquè pot. Perquè poques artistes saben dir una cançó com ella. Amb la seva fermesa, el seu ‘cool’, la seva intel·ligència, la seva sofisticació. ‘Clique’, el seu primer disc de versions en molt temps, la retrata com el que és: una mestra en l’art d’explicar històries. Roger Roca

‘Timelezz’

Jhay Cortez  

  UNIVERSAL

  Reggaeton

   ★★★★

L’indiscutible nou abanderat del pop llatí fuig al seu segon àlbum d’estudi del reggaeton més acadèmic, buscant sovint acostar-se a altres textures electròniques (de fet, el productor de house i dubstep Skrillex és a ‘En mi cuarto’). El ventall de sons és gran, amb molta presència de trap, ritme i temàtica de carrer que domina. Tot això ho acompanya amb la que és la principal qualitat del porto-riqueny: la de lletrista amb gran domini dels temps i de la cultura pop. Ignasi Fortuny

Notícies relacionades

‘Comfort to me’

Amyl and The Sniiffers  

  ROUGH TRADE-EVERLASTING-POPSTOCK!

  Rock-punk

  ★★★★

D’Austràlia, terra amb pedigrí de garatge, en surt aquesta banda que la va fer grossa amb el seu debut i que ara deixa clara la seva indisposició a esgotar el catàleg de riffs matadors i vandalismes punks. La tropa d’Amy Taylor, reencarnació ‘riot grrrl’, hereta la tensió cellajunta de The Stooges amb baixos nuclears, acceleracions ‘hardcores’ i tornades sorprenentment eficients. I amb propietats alliberadores: escolteu ‘Hertz’, en què ella tan sols demana càndidament que la portin a fer un tomb al costat del mar. J. B.