Toni Servillo mostra el seu costat més histriònic

La Mostra de Venècia insisteix cada any a presentar les pel·lícules més rellevants de la competició durant els seus primers cinc dies, i per això no sorprèn que cap de les aspirants al Lleó d’Or presentades ahir, en la setena jornada, atresori prou valors de qualitat o d’interès per justificar-ne la inclusió en el certamen. La presència d’‘Aquí me río yo’, això sí, no sorprèn en absolut; la dirigeix Mario Martone, un director per a qui la porta d’aquest festival sempre està oberta malgrat la seva provada falta de talent.

Notícies relacionades

Les millors sèries d’aquest any: coses que els Emmy 2025 no haurien d’oblidar 

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

Retrat del dramaturg Eduardo Scarpetta i recreació del seu enfrontament amb Gabriele D’Annunzio, que el va portar als tribunals acusat de plagi, la pel·lícula acredita la sofisticació formal i dramàtica pròpia d’un episodi d’‘Acacias 38’, i té al seu mateix centre una interpretació absolutament desbocada de Toni Servillo. Que el ‘crescendo’ d’escarafalls i histrionismes ofert per l’actor tingui cert sentit narratiu no el fa més suportable.

‘Reflection’ és just el contrari: un no parar d’estilització i hieratisme. I ho és fins al punt que acaba funcionant millor com una col·lecció de posats, simetries filigraneres i plans bonics que estetitzen la violència que com el descarnat retrat de la guerra entre russos i ucraïnesos –i en concret de la brutalitat que pateixen aquests últims en mans dels seus malvats veïns– que aspira a ser. Respecte als diversos simbolismes que l’adornen, segur que al cap del director Valentin Vasianovitx tenen sentit.