Toni Servillo mostra el seu costat més histriònic

La Mostra de Venècia insisteix cada any a presentar les pel·lícules més rellevants de la competició durant els seus primers cinc dies, i per això no sorprèn que cap de les aspirants al Lleó d’Or presentades ahir, en la setena jornada, atresori prou valors de qualitat o d’interès per justificar-ne la inclusió en el certamen. La presència d’‘Aquí me río yo’, això sí, no sorprèn en absolut; la dirigeix Mario Martone, un director per a qui la porta d’aquest festival sempre està oberta malgrat la seva provada falta de talent.

Notícies relacionades

Cap Butaca Buida es referma amb un nou rècord de 81.513 espectadors

El D’A honra Mia Hansen-Love

Retrat del dramaturg Eduardo Scarpetta i recreació del seu enfrontament amb Gabriele D’Annunzio, que el va portar als tribunals acusat de plagi, la pel·lícula acredita la sofisticació formal i dramàtica pròpia d’un episodi d’‘Acacias 38’, i té al seu mateix centre una interpretació absolutament desbocada de Toni Servillo. Que el ‘crescendo’ d’escarafalls i histrionismes ofert per l’actor tingui cert sentit narratiu no el fa més suportable.

‘Reflection’ és just el contrari: un no parar d’estilització i hieratisme. I ho és fins al punt que acaba funcionant millor com una col·lecció de posats, simetries filigraneres i plans bonics que estetitzen la violència que com el descarnat retrat de la guerra entre russos i ucraïnesos –i en concret de la brutalitat que pateixen aquests últims en mans dels seus malvats veïns– que aspira a ser. Respecte als diversos simbolismes que l’adornen, segur que al cap del director Valentin Vasianovitx tenen sentit.