The Beach Boys i els àlbums perfectes per al final de l’estiu

La trajectòria de The Beach Boys només es pot mesurar amb les dels titans, ja siguin The Kinks, The Who o els Rolling Stones, tot i que la seva obra, particularment a Espanya, no sempre hagi sigut percebuda a aquest nivell. Però fins i tot avui, tot i que tinguin lloc a la vitrina tant els seus clàssics pop banyats en onades perfectes (‘Surfin USA’, ‘Califòrnia girls’, ‘Don’t worry baby’, etcètera) com els àlbums de culte ‘Pet sounds’ (1966) i l’esgarriat ‘Smile’ (que Brian Wilson va recompondre, per fi, en solitari el 2004), també s’ha de posar el focus en altres episodis d’alta estatura: ‘Sunflower’ (1970) i ‘Surf’s up’ (1971), discos de final de l’estiu que ara tornen a veure la llum, cinc dècades després, en una d’aquestes exponencials reedicions que avui tant s’estilen.

El volum ‘Feel flows: The Sunflower & Surf’s up sessions 1969-1971’ recupera els dos àlbums en diversos formats ampliats (del doble CD al ‘boxset’ quíntuple) afegint-hi registres alternatius, directes i altres llaminadures. Postissos per transmetre aquesta sensació de domini total de l’obra i la seva circumstància, si bé, al cap i a la fi, el cor, la substància, segueix on era: en aquests cançoners que, creuat el llindar dels anys 70 i després de la fosa de l’alquímia ‘hippy’, van fer brillar The Beach Boys fins i tot anant amb el pas canviat.

Noves profunditats

El grup va continuar després de veure el seu cànon pop violentat primer per la ‘British invasion’ i després per l’explosió de tendències dels últims 60, enfrontant-se a les drogues i les amistats perilloses (Charles Manson), i una vegada descoberta la certesa que els estius no són eterns perquè res ho és. Però aquest frec amb el costat fosc va dotar al seu llenguatge musical d’altres profunditats, més enllà fins i tot de l’encara postadolescent ‘Pet sounds’.

Tenim, primer, ‘Sunflower’, un àlbum que evoca la glòria pop dels seus millors dies en un repertori d’autoria repartida entre tots els membres del grup. Allà hi ha els imbatibles temes de Brian Wilson, ofrenes als valors purs (l’amor a ‘This whole world’; les tonades redemptores a ‘Add some music to your day’), però també les dianes del suplent Bruce Johnston (‘Deirdre’) i d’un emergent Dennis Wilson: la perla última és ‘Forever’, balada que ell mateix canta amb un sentiment que contrasta amb la seva imatge de ‘beach boy’ bala perduda.

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

El tancament de l’àlbum, ‘Cool, cool water’, amb la seva mística coral, és un vestigi de ‘Smile’, el maleït trencaclosques, del qual també hi ha rastres a ‘Surf’s up’ des del mateix tema titular. Brian és aquí una mica més absent, però els seus col·legues tornen a lluir-se (Carl Wilson a ‘Feel flows’; Johnston a ‘Disney girls’) i ell mateix entrega al final tres ‘musts’: l’ecologista ‘A day in the life of a tree’ i, més fins i tot, ‘Till I die’, embolicada en marors mentals amb vista al precipici, i la catedralícia ‘Surf’s up’, amb la seva litúrgia i les seves visions. Altes mostres d’uns músics que, malgrat les ferides i les friccions intestines, s’entossudia a ser una banda, potser una gran família, compartint els seus fantasmes i assaborint l’escuma dels dies.