Crítica d’òpera

Històrica ‘Tosca’ a Peralada

Sondra Radvanovsky i Jonas Kaufmann van repetir, a petició del públic, les seves àries en l’òpera de Puccini

Històrica ‘Tosca’ a Peralada
2
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

Nit històrica al Festival Castell de Peralada. Històrica, però no exclusiva, ja que la proesa que els dos protagonistes repetissin les seves respectives àries –una cosa inèdita en l’esdeveniment empordanès– ja s’havia produït al Teatro Real de Madrid la setmana passada, pels mateixos intèrprets i en la mateixa òpera. Tot va passar a la ’Tosca’ que es va oferir, en versió de concert, diumenge a la nit en el certamen musical empordanès comptant amb el protagonisme de la soprano Sondra Radvanovsky i del tenor Jonas Kaufmann acompanyats dels seguidors del coliseu líric madrileny.

Sota la batuta brillant, sàvia, teatral i generosa de Nicola Luisotti, còmplice dels dos divos també al Real, Radvanovsky va repetir a petició del públic el famós ‘Vissi d’arte’ després d’oferir una versió absolutament impressionant. Al contrari, Kaufmann no es va fer pregar gaire en una nit en què no va estar a l’altura de les seves habituals prestacions.

Portentosos aguts

Si la soprano nord-americana va oferir una prestació inoblidable en totes les seves intervencions, dominant el personatge en la seva totalitat i fins i tot en els seus més mínims detalls –incloent-hi les seves cada vegada més habituals expressions exacerbades, com uns parlati que resulten una mica exagerats–, el tenor va començar la seva actuació amb la zona mitjana resseca, grisa, entubada i d’escassa projecció, una veu que només acoloria i brillava –¡i com!– en uns portentosos aguts que el cantant alemany no va dubtar a allargar fins al límit a la recerca de l’aplaudiment. Kaufmann es va recuperar de forma miraculosa en el segon acte per finalitzar amb un tercer rodó. Va ser llavors quan va impactar els seus incondicionals amb un E lucevan le stelle portat molt al seu terreny, amb falsets i planíssims d’aquests que sedueixen.

Però no van ser ells els únics a fascinar el públic, ja que també es va imposar el fabulós Scarpia d’un Carlos Álvarez perfecte en el fraseig, en la intensitat i en el dramatisme. A un gran nivell es van moure uns comprimaris de luxe, entre els quals van destacar uns sobrats Gerardo Bullón (Angelotti) i Mikeldi Atxalandabaso (Spoletta).

Notícies relacionades

Excel·lent Simfònica de Madrid

L’excel·lent Simfònica de Madrid hi va aportar un so d’absoluta qualitat, amb uns solistes virtuosos que Luisotti va amalgamar amb perícia –més encara tenint en compte l’amplitud sonora de l’orquestra pucciniana col·locada a l’escenari, al mateix nivell que els cantants–, igual com al Cor Intermezzo, de veus extraordinàries i precises. Sens dubte va ajudar a aquest resultat el rodatge que van imposar les 16 funcions prèvies ofertes a Madrid, completant una Tosca de molts quirats malgrat tractar-se d’una òpera tan teatral que en concert resulta inversemblant. Malgrat que es va oferir una mínima dramatització, s’havia de posar bona voluntat per no riure amb alguns moviments fallits que van provocar més d’un somriure, i en ple drama.