‘La gavina’: Rigola i les emocions falsejades

Àlex Rigola s’ha especialitzat en destil·lats teatrals. L’últim d’ells és la seva tercera immersió, amb ‘La gavina’, en una peça del geni rus Anton Txékhov. Després d’‘Ivanov’ i ‘Oncle Vània, el muntatge ha arribat a batzegades a la Villarroel –dins del programa del Grec– a causa de la pandèmia, i també amb diversos canvis de repartiment. De nou, el reconegut director juga a trencar la frontera entre actor i personatge amb el recurs, per exemple, que els intèrprets mantinguin el seu nom en escena. Rigola vol així desposseir el teatre de tot artifici. Ho considera necessari a la recerca d’una veritat escènica que fugi de les «emocions falsejades», com es diu a la peça. La proposta, a més, limita l’escenografia a mínims. 

Els que han d’acceptar el joc que proposa Rigola són, en primer lloc, els actors. Han de ser ells mateixos interpretant un rol. Ningú diu que resulti fàcil. La pirueta a ‘La gavina’ fa un pas més perquè l’autoreferencial té un enorme pes en la dramatúrgia. Recordem que a la peça de Txékhov es reuneixen personatges vinculats al món teatral i artístic: una jove actriu (Irina), un altre jove autor experimental (Treplev), una actriu madura (Irina) i un literat famós (Trigorin). Tots entrecreuen les seves posicions respecte a la creació, sense deixar de banda les seves emocions: amors no correspostos, la por de la soledat, de la vellesa o del fracàs. Aquest univers, en definitiva, en el qual Txékhov resulta sempre magistral.

Vivències teatrals i personals

Notícies relacionades

Júlia Colom: «Fora d’Espanya no hi ha problema per fer una música ultralocal i aquí això encara s’ha de veure»

Intriga amb rerefons social i polític

D’allà parteix Rigola, però no per fer una versió, sinó per plantejar un joc amb els personatges i les paraules de ‘La gavina’ de fons. Comença el sempre brillant Xavi Sáez, però després el seguiran la resta del repartiment: Chantal Aimée, Eudald Font, Melisa Salvatierra, Roser Vilajosana i el mateix Rigola. Parlen de les seves vivències particulars, teatrals sobretot, però també d’altres de més personals. L’aposta del director arriba al punt que ell s’ha incorporat a l’obra en un paper que, en la primera versió del muntatge, va exercir Pau Miró. És el pas de rosca definitiu al rotund plantejament de l’exdirector del Lliure.

El joc transcorre de forma entretinguda tot i que amb la progressiva sensació que és apte sobretot per a un espectador molt teatral. Succeeix així per l’elecció del camí autoreferencial, que pot arribar a resultar una cosa fatigosa si no s’està ficat al món. També és ideal per a qui disfruti en la recerca d’aquests passatges i paraules de l’obra directament txekhovians. El que també queda amb ‘La gavina’ és la percepció que Rigola està portant al límit la via de les seves últimes creacions, amb aquestes posades en escena i aquest treball actoral d’irreductible essencialitat.