Cine Ressenya Una avaluació o crítica d'un servei, producte o esforç creatiu, com art, literatura o una actuació.

’Titane’ revoluciona el Festival de Cannes

  • El certamen premia el film de Julia Ducornau, l’obra més extrema, transgressora, arriscada i pertorbadora en guanyar el premi

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

La cerimònia de lliurament de premis de la 74a edició del Festival de Cannes probablement serà recordada com la més estranya de tota la història del certamen, i no només pel fet d’haver tingut lloc enmig d’una pandèmia. El jurat presidit pel cineasta Spike Lee, d’entrada, ha repartit una quantitat inaudita de premis ex-aequo; al principi de la gala, a més, a causa d’un malentès idiomàtic, Lee ha revelat abans de temps que la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or era ‘Titane’. I aquesta elecció, finalment, és francament sorprenent. Si el tercer llargmetratge de la francesa Julia Ducornau és l’obra més extrema, transgressora, arriscada i pertorbadora en guanyar el premi és una cosa sobre la qual es pot discutir, però qui defensi el contrari necessitarà pensar-ho molt per trobar motius.

Al cap i a la fi, ‘Titane’ té escenes increïblement creatives de violència homicida, sexe entre una dona i un cotxe de motor rugent, fluids corporals mai abans vistos en un ésser humà i altres moments –descriure’ls aquí seria fer espòiler – capaços de generar el més absolut desconcert. Com la pel·lícula immediatament interior de Ducornau, la fabulosa ‘Crudo’ (2016) –reflexió sobre la feminitat i el canibalisme-, té potencial per fer que molts dels seus espectadors abandonin la sala escandalitzats abans de temps, malgrat que de cap manera és una mera provocació sinó una intrèpida reflexió sobre assumptes com el que significa viure en guerra contra la mateixa anatomia, la maternitat no desitjada i el trauma causat per una sexualitat reprimida. És una pel·lícula extraordinària.

Situant-la a dalt de tot del palmarès, diem, els jutges han fet gal·la precisament del tipus de mentalitat valenta i arriscada que els ha faltat a l’hora de repartir la resta d’estatuetes. Els guardons ex aequo són una tàctica que denota mancada de consens entre els membres del jurat, i els d’aquest jurat hi han recorregut en dues de les categories més importants del palmarès.

Notícies relacionades

D’una banda, el Gran Premi Especial del Jurat ha anat a parar tant ‘Un héroe’, el nou d’Asghar Farhadi –una bona pel·lícula que de cap manera està a l’altura dels millors treballs del cineasta iranià, ‘A propósito de Elly’ (2009) i ‘Nader i Simin, Una separació’ (2011), com a la simpàtica però del tot intranscendent ‘Compartimento número 6’, del finlandès Juho Kuosmanen. De l'altra, el Premi del Jurat –tercer guardó del palmarès en importància– ha sigut mig per a ‘Ahed’s Knee’, emprenyat exercici de propaganda de l’israelià Nadav Lapid contra el seu propi país, i mig per a ‘Memoria’, del tailandès Apichatpong Weerasethakul. Per a una obra tan singular i transcendent com aquesta última, emportar-se mig premi és potser més injust del que seria no figurar a la llista de guanyadors.

També qüestionables resulten la majoria de la resta de decisions preses per Lee i els seus companys de jurat. ‘Drive My Car’, del japonès Ryûsuke Hamaguchi, és sens dubte la millor pel·lícula de les que han competit aquest any però tot i així ha hagut de conformar-se amb un guardó menor, Millor Guió; el treball de Caleb Landry Jones a ‘Nitram’ a la pell d’un assassí múltiple, pel que ha sigut escollit millor Actor, és sens dubte notable però de cap manera està a l’altura dels protagonistes masculins d’altres ficcions a concurs –segons l’opinió del signant, el guardó hauria d’haver anat a parar a mans de Simon Rex per ‘Red Rocket’-; i l’única explicació assenyada per justificar que el premi a la Millor Actriu hagi anat a parar la noruega Renate Reinsve, protagonista de ‘The Worst Person in the World’, és que la competició d’aquest any amb prou feines ha inclòs personatges femenins de relleu entre els quals escollir. Cap pega, això sí, a l’elecció de Leos Carax com a Millor Director pel seu treball a ‘Annette’, pel·lícula que es va encarregar d’inaugurar el certamen fa gairebé dues setmanes i, es miri com es miri, una obra excessiva, desconcertant, grotesca, enlluernador, puntualment fallida i en qualsevol cas magnífica.